skip to Main Content

Colonialisme i tradició

Damià Duran

El Manacor actual, cosmopolita, divers en races, llengües i nacionalitats, és un Manacor en transformació. La despersonalització social com a conjunt, com a poble, i en particular, com a cultura local i sentiment tradicional, esdevé decreixent i inevitable; en molts ciutadans de manera inconscient. Quaranta-set mil habitants i cada cop menys manacorins de soca-rel.
La despersonalització, la pèrdua dels trets més diferenciadors del caràcter manacorí, prové, sobretot, de l’increment del colonialisme mercantil i lingüístic que per la ,poca cura que en tenim, de manera progressiva guanya posicions i adeptes respecte del nostre món tradicional. Aquesta colonització, no és una broma, ha vingut per a imposar la seva petjada, i amb l’afany d’aconseguir-ho trastocarà, ja ho està fent, les nostres estructures socials, mercantils, culturals i lingüístiques. Ho veiem com un procés globalitzador i per l’ambició que mostra és obvi que la personalitat dels pobles amb forta tradició li fa nosa.
Vet ací un desarrelament dolç, d’encuny sobretot capitalista. Ens estimula amb al·licients diversos, com són: preus de mercat, tecnologia avançada, ocis abundants per a l’expansió del desig, i altres opcions. És a dir, se’ns presenta com un món d’oportunitats però no diu, ni l’importa, que un altre món pateixi: el tradicional, el que té història, el que havíem viscut fins ara i que tan sols retenim ja com a memòria.
El fuster comú, per exemple, el que construïa, adobava carros, arades, peces de batedors, ja no té feina ni li fa falta cap mosso. Aquest fuster manejava més de 50 eines i un vocabulari propi. El mestre de carros, el moliner (el de les farineres recents), el calderer, el gerrer, el llauner i la figueralera, tots, en parlar dels seus respectius oficis, a més d’estar ocupats en aquestes tasques, dinamitzaven importants àrees de la llengua, un patrimoni que ja és silenci. El carboner, el calciner, la filadora, la calcetera, el selleter, el teixidor, el matalasser, la cosidora, la brodadora, la randera, la botiguera, etc. s’han vist superats per un canvi de model i abundant oferta d’importació. El món agrari ha deixat, també, de ser protagonista.
La fotografia que adjuntam es féu el setembre de 1973. La imatge reflecteix allò que fou un dels darrers comportaments de la cultura activa. Ara, passats quaranta-vuit anys, s’imposen les noves tecnologies. Les joves generacions desconeixen la cultura general d’abans, són especialistes d’algun ofici o professió, així que les persones majors ja no tenen amb qui parlar sobre el que fou la seva lluita. No disposen d’interlocutor, tan sols els de la mateixa època els comprenen.
Si no fos per les reivindicacions eficients d’algunes institucions, agrupacions altruistes i la recerca dels estudiosos, el sistema colonitzador podria acabar amb la nostra personalitat col·lectiva. Ens cal, per tant, ampliar la nostra consciència de debat i d’empenta ferma vers una nova concepció de la pèrdua patrimonial.
La nova cultura, la digital, la fabricació en sèrie, el món virtual que proposen els mitjans de massa, sobretot la televisió i les xarxes telemàtiques, ens estimulen, rere dia cap a una concepció diferent del nostre món, un món en el qual la cultura local, la dels pobles, s’hi sent incòmode, poc respectada i amb prou dificultats per a mantenir-se viva.
La rigidesa impositora de la globalització ve a confirmar la necessitat d’una reflexió intercultural, és a dir, ens convida a comparar les dues cultures: una que podríem denominar colonitzadora i l’altra, autòctona, la de sempre, viscuda i practicada segons un model imperfecte, ho sabem, però adaptat a la idiosincràsia dels mallorquins i, per tant, un sòlid baluard com estructura de pensament i d’entesa entre veïns.
Amb la nova cultura, la que ens pressiona a comprar, usar i tirar, la que canvia els codis del gust servint-se d’additius, conservants i colorants, la que tanta pressa té per arribar no sabem a on, és una cultura que impulsa la construcció d’un món efímer, que tecnològicament es refà segons un ritme embogidor.
La imatge que oferim, és sobretot, un símbol d’allò que se’n va. El carretó amb la parella, pot ser l’advertiment de la pèrdua, un mode de realitat en decadència que roda ja pel camí del temps que no torna. Ens caldrà fermesa pedagògica, energia i forta personalitat, per a retenir la cultura que queda marginada. Tant de bo que la memòria que queda en silenci pogués retornar per via de la reproducció virtual, documentals, teatre reivindicatiu… i no es perdessin mai les danses dels cossiers ni les celebracions més identitàries.

Back To Top
Search