Skip to content

Com un timó que no serva

Agombolat en l’ombra de les alzines quíbers, tot esperant que el frare, Sant Bernat de Claravall, patró dels apicultors, apagàs la fogatera de l’estiu abusiu. De sobte, uns polítics savis em deixondeixen, han trobat la solució. Al parlament espanyol, més de quaranta anys després de constituir-lo, amb la benedicció dels militars franquistes de llavors, es podran parlar les llengües de l’Estat, i ho concretaren anomenant-les per primer cop, perquè la constitució colonial les amaga. Serien el basc, el català i el gallec. Una inquera, Armengol, feu aquesta declaració que, com degueren preveure, encengué la ira de la inexistent dreta espanyola, perquè allà tot es té, com digué l’ermita Gangalla, conco dels Cerdans.
Com que són del mateix partit nacionalista, ben rabent en Joaquín Puig, exbatlle de Morella, on desenterraren el batlle republicà per afusellar-lo, segons el seu nét Marc, s’afanyà a intervenir en el debat filològic i explicà que s’hauria de dir català-valencià o valencià-català, perquè si no no faríem avant. Al partit nacionalista espanyol girondí -també conegut com a PP- feren un escàndol perquè la llengua del seu Estatut ho posa ben clar: “valencià”, llengua que no té res a veure amb la nostra i que es parlava en aquella zona arran de l’arribada dels romans, mantenguda miraculosament sota la dominació sarraïna i recuperada quan el rei català Jaume I alliberà el que seria la Catalunya meridional fins a Almeria. Fins aquí poca cosa nova, el circ de la llengua és una arma habitual del conglomerat Gürtel i els seus aliats.
Però aquest cop sí que m’ha vengut de nou la reacció dins el nostre país. Gent poc sospitosa de segregacionisme lingüístic ens ha explicat que la solució més “intel·ligent” seria la proposada per Puig. Ho han considerat com una prova d’intel·ligència els beneficiats del PSOE, també alguns de Més i d’ERC.
Molts de valencians defensors de darrera hora del “valencià” haurien de fer cas al borrianenc, sí d’allà on volien cremar a la plaça les revistes en català, Rafel Martí de Viciana, quan al s. XVI, regirat i oiat del que passava a València, escrivia: “Y porque veo , que la lengua castellana se nos entra por las puertas deste Reino, y todos los valencianos la entienden, y muchos la hablan, olvidados de su propia lengua; porque los no advertidos tornen sobre si, y huelvan a su lengua natural, que con la teta mamaron, y no la dexen por otra del mundo, pues en su propriedad a muchas otras excede, según probaremos”.
Pel que fa als polítics transvestits de filòleg, també els citaré un autor valencià, Manuel Sanchis Guarner, oficial de l’exèrcit republicà i desterrat a Mallorca on conegué Francesc de B. Moll, aquest darrer feixista, segons el clan Capellà, que no dubtà a donar-li feina i encobeir-lo fins que pogué tornar al continent. Sanchis, a la primeria dels anys 70 escrivia: “El valencià és una variant regional de la llengua que a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el departament francès dels Pirineus orientals, a les valls d’Andorra., al marge oriental d’Aragó i a la ciutat de l’Alguer de l’illa de Sardenya. (…) La denominació científica amb què és coneguda internacionalment és la de llengua catalana”.
Però, vaja, si en Joaquín Puig, Ximo, troba que s’ha de dir català-valencià (no sabem si n’Armengol hi voldrà afegir inquer o pollencí), que es fotin Carles Ros, Alcover, Fabra, Tomàs Fortesa, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, l’IEC i en Ruaix.
V. BOE Reial decret 3118/1976, de 26 de novembre, signat pel rei qatarià, vius!
Back To Top
Search