Cròniques també maoneses

Molt de coratge han de tenir i, sens dubte, una bona dosi d’il·lusió en el pitjor sentit del mot, totes aquelles persones humanes que estaven pendents d’una sentència en el judici als presos polítics catalans. La sentència ja estava ben pensada quan els varen empresonar i mantenir en presó preventiva al llarg de mesos i mesos, malgrat les tímides protestes d’alguns països europeus o d’algunes instàncies internacionals per a la defensa dels drets humans. Ho tenien bo de fer, només calia rellegir als arxius dels diferents tribunals d’excepció que garanteixen la submissió de les colònies d’ençà de fa segles.
Ben aviat farà cent anys, el vaixell Giralda, avarat el 1894 a les drassanes Fairfield de Glasgow, al qual havia tengut empriu el rei espanyol Alfons XIII, però que havia estat retirat del servei reial per dedicar-lo a tasques diverses, entre les quals la conducció de presos polítics, salpava de Barcelona cap a Maó. Era el mes de novembre del 1920, a bord hi anaven Lluís Companys, aleshores regidor de l’Ajuntament barceloní, Salvador Seguí, conegut dirigent anarcosindicalista, Martí Barrera, també sindicalista, de qui seria fill Heribert Barrera, polític d’ERC, juntament amb altres anarcosindicalistes. Durant tota la travessia, la Guàrdia Civil els va mantenir fermats amb cordes de dos en dos. No sé què em recorda això, o sí. Tots aquests presos polítics havien estat detinguts per la policia del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, tristament famós per la posada en pràctica de la «llei de fugues». Foren traslladats a la Mola, juntament amb Companys, Seguí i Barrera, oblidats militants sindicals com Simó Piera i Pagès, Josep Viadiu i Valls, Daniel Rebull Cabré (a) David Rey, Antonio Ocaña Martín, Miguel Abós Serena, fins a un total de 35 o 36, segons les fonts. Companys, només hi estarà devers un mes a la feréstega fortalesa de la Mola, perquè es presenta a les eleccions a les Corts estatals per la circumscripció de Sabadell, en el lloc deixat vacant per Francesc Layret, assassinat quan anava a protestar per la detenció de company, pels pistolers parapolicials controlats pel governador esmentat més amunt. En aquells moments Companys, parlamentari electe, pot accedir al parlament estatal, cosa que ara crida l’atenció, almenys a mi, atès que la persona que vaig escollir per representar-me al parlament europeu no hi ha pogut entrar, el govern de l’Estat o qui se’n cuidi d’aquests afers va decidir que jo no tenia dret a vot, ni altres centenars de milers de persones.
Les semblances i comparances entre el segle passat i ara no s’acaben aquí. Finalment Lluís Companys ha substituït Francesc Macià com a president de la Generalitat. Passaran uns anys i arran de la proclamació de l’Estat català de la República federal espanyola, Companys i altres membres del govern són traslladats a Madrid – caram, no en sortim, sembla que no podem ser mai jutjats a casa nostra – el 7 de gener de 1935, i allà s’hi estaran a la presó fins que arriba el judici, el 27 de maig, davant el Tribunal de Garanties Constitucionals – ja veiem que atupar-nos amb la constitució ve d’enrere – que els condemnarà a 30 anys de presó per un delicte de rebel·lió militar. Dit i fet, Companys, Joan Comorera i Joan Lluhí són traslladats a la presó del Puerto de Santa María, a Andalusia, com podeu veure just a dues passes de casa seva. Tot això també em sona, però molt.
Aquest esmentat Tribunal de Garanties Constitucionals constava d’un president i dos vocals, endemés de 23 membres elegits, 14 dels quals havien de ser representats de les diferents «províncies» en què s’articulava l’Estat espanyol de llavors. Imagín que els actuals membres del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional, presumptament informats amb els mitjans de comunicació espanyol amb exclusivitat, considerarien això un escàndol molt greu.

Sebastià Vidal-Joan
sebastiadaurat@yandex.com