A la portada: Barques del bou i llaüts ben engalanats i preparats per a la processó marinera de la Mare de Déu del Carme. Anys 1950-1960.
Les festes de la Mare de Déu del Carme són, des de sempre, les festes d’Es Port. Imagín que des que es va crear la Colònia del Carme, avui Porto Cristo, és la nostra festa. La Mare de Déu del Carme és la patrona, aquí i a moltes bandes, dels mariners. És, per tant, una festa de la mar, dels que vivíem a la vora de la mar, dels que vivíem de la mar, de la gent de la mar.
Molts de nosaltres encara recordam l’amollada d’ànneres dins el port. Amb unes barques, els organitzadors amollaven ànneres aquí i allà; i els joves, els nins i les nines nadàvem darrere per intentar agafar-ne alguna. Quan ja gairebé la tenies, arribava un jove més gran i més fort i patapam!, te la prenia. L’any que ve faré més via!, pensàvem.
Era una activitat que es repetia a molts de pobles del litoral. Actualment, s’ha deixat de practicar, amb motiu, pel maltractament animal. Però molts encara enyoram aquelles persecucions fresques, divertides, úniques i que posaven a prova l’experiència nadadora de cada un.
Una altra activitat més tranquil·la, que es feia cada any, era el concurs de castells d’arena. Tota la platja era plena d’arquitectes en potència que intentaven fer el castell més formós, més gran, més original. Els concursants acabàvem arrebossats d’arena, i el millor moment era quan ens tiràvem a la mar per fer-nos nets. Era igual qui guanyava, no importava a quin lloc havies quedat. Allò que importava era haver acabat el castell, suar per completar-lo, embrutar-se bé i, finalment, tirar-se a la mar.
A vegades, al passeig de la Sirena i, d’altres, a la plaça de l’església, trencàvem olles. El joc consistia a fermar un fil entre dos pals alts; enmig del fil, hi penjaven una olla de fang plena de caramels, llepolies, serradís o arena, i joguines d’infant. Es tapaven els ulls d’un jugador i, amb un pal, havia de pegar cops a l’olla i rompre-la. Per complicar-ho, feien moure el fil d’on penjava l’olla. El públic donava instruccions al jugador: més amunt, més a la dreta, més a l’esquerra, endavant…, tota una cridòria que, el que tenia els ulls tapats, no entenia de cap manera i donava cops de bastó a l’aire, fins que, a la fi, rompia l’olla. Els caramels anaven en terra i tothom intentava recollir el màxim botí possible. En realitat, el que s’enduia menys era el que havia romput l’olla!
També fèiem carreres de canyes. A la meta hi havia uns adults, cinc o sis, que portaven una canya, on s’hi havien penjat joguines: pilotes, flotadors, pepes, jocs d’arena i moltes coses que, en aquell temps, no es podien comprar cada dia. Des de la sortida, els corredors triàvem mentalment la canya que volíem i havíem d’intentar arribar dels primers per agafar la millor, o la que ens agradava més. Si corries bé, agafaves una canya i, si corries millor, agafaves la canya que volies. Avui ha anat molt bé!
Els vespres, als jardinets, després assecadors de xarxes, i avui aparcament de cotxes, s’hi feien les comèdies d’en Xesc Fortesa o alguna altra companyia més secundària. Eren comèdies costumistes, gracioses, on sempre hi havia embulls i malentesos. Passàvem una estona divertida.
Record que una de les actuacions que més m’impressionava era la lluita. Es muntava un quadrilàter on lluitadors professionals, professionals de l’espectacle vull pensar avui, es pegaven, s’estiraven dels cabells, feien títeres i altres burrades que em tenien amb el cor estret. Vull pensar que era un muntatge i que, de cap manera, hi haurien d’haver deixat entrar els infants.
L’espectacle preferit pels més grans eren les revetlles, nosaltres les mal anomenàvem verbenes. Hi tocaven les orquestres de moda de la zona: Los Javaloyas, Los 5 del Este, Grupo 15, Los Sixtar, Amigos i molts d’altres menys coneguts. Primer cantaven els menys coneguts i era a partir de les dotze de la nit quan hi havia l’orquestra estrella. A partir de la una, tocaven les més renoueres. A tot estirar, el ball s’acabava sobre les tres i, rares vegades, a les quatre.
El dia 16 de juliol, la festa començava de bon matí. Passejades pel poble, aperitius i dinars familiars. L’horabaixa, tots els pescadors es vestien amb les millors gales i anaven a missa. Molts d’ells era l’única vegada que hi anaven en tot l’any. Però el dia de la Mare de Déu del Carme, la seva patrona, no en podia mancar cap. Tots ells es posaven als primers bancs; el primer estava reservat per a les forces vives del poble: El patró major, el comandante de puesto, que solia ser un sergent de la Guàrdia Civil, el contramestre, el cap de port, i algun representant de l’Ajuntament de Manacor.
Després de la missa, quatre pescadors duien per torn la imatge de la Mare de Déu, en processó. Baixaven pel carrer Major, passaven pel carrer Sant Jordi i, finalment, pel carrer de la Mar fins al moll. Era emocionant veure la cara dels mariners, altrament colrada pel sol i la sal, ara orgullosa per la tasca de portar la imatge. L’embarcaven en una de les tres o quatre barques del bou i tots els llaüts i bots de pesca i d’esbarjo la seguien fins passat es Morro de sa Carabassa. Totes les barques anaven ben engalanades per a l’ocasió: ben netes i amb paperins de colors per la borda i als pals. La tripulació també anava ben mudada, fins i tot alguns estrenàvem el vestit d’estiu si no l’havíem estrenat pel Corpus. Eren moments que només passaven un pic a l’any. Era una oportunitat única, per a molts d’infants, de fer una passejada en barca fins a la mar gran.
Avui, quasi no hi ha cap pescador que pugui dur la Mare de Déu, ni cap barca de pesca que la pugui embarcar. Qui s’encarrega de la tasca és una enorme golondrina, una d’aquelles que no ens deixen veure la mar.
La fi de festa eren, i encara són, els focs artificials. Com a molts de pobles de la Mediterrània, els focs artificials també formen part de la tradició. Tota la gent els contempla des de l’arena o bé al passeig que envolta la platja. Des del martell s’encenen els focs. És un espectacle que, malgrat que es repeteix any rere any, no deixa de sorprendre’ns i corprendre’ns per mor del panorama que tenyeix el cel de colors que es projecten sobre la mar del nostre Port.
QUE TENGUEU UNES BONES FESTES DEL CARME!
