skip to Main Content

“Defenso que el teatre sigui un art que serveixi per a poc: és superflu i aquest és el seu atractiu”

Oriol Broggi (Barcelona, 1972) és director teatral des de fa més de 20 anys. Al capdavant de la productora La Perla 29 d’ençà de la seva creació l’any 2002, el director presenta aquest cap de setmana a l’Auditori de Manacor, Només la fi del món, un text amb un toc autobiogràfic de Jean-Luc Lagarce amb David Vert com a protagonista.

Un només davant de la fi del món… No sembla poca cosa.
És un títol molt difícil de traduir, en francès no vol dir ben bé el que entenem en català. Hauria de ser, potser més clarament, tot just o tan sols la fi del món. Ve a dir que és la fi del món i ja està però no físicament sinó la sensació que arribes a uns límits a la vida i és ben bé això. En castellà es tradueix com a solamente.

De què va?
És la història d’un escriptor, el Lois, de 35 anys, que torna a casa per explicar a la seva família, una mare, una germana, un germà i la cunyada, que s’ha de morir i li queda un any de vida. Amb els temps verbals no saps ben bé si és el fantasma del Lois, qui ho explica o si s’ho està imaginant… Això no queda clar. Ell arriba a la casa natal d’on havia marxat feia uns 20 anys i no havia dit ni ase ni bèstia i comença a relacionar-se. La família li retreu el seu silenci però alhora estan contents de veure’l tot i que no ho saben demostrar. A partir d’aquí comencen a aflorar tota una sèrie de recriminacions a força de comentar com són o com creuen que són. Aquesta situació dura tot just un dia i quan han vomitat tota una sèrie de retrets, ell no es veu amb cor de dir-los que s’ha de morir i se’n va. A partir d’aquí es veuen les relacions que tenen i s’ha parlat d’ells mateixos però no passa gairebé res.

Com es van desfilant totes aquestes recriminacions? Com s’equlibren les forces entre els diferents membres de la família?
L’obra funciona amb una barreja entre uns diàlegs tallats i parts de monòleg de diferents personatges. L’escriptura de Lagarce és molt peculiar i va endavant i enrere, torna a dir… És entretallada. L’espectador es queda lleugerament embriagat per aquesta sensació i hi ha un moment on es deixa anar. Acaba tenint les informacions i la manera de dir-les configuren una història familiar que no queda del tot resolta i que l’obliga a acabar-la ell mateix, dins del seu cap. Per exemple, al mig de l’obra, per exemple, hi ha un somni allà, que podria ser com de Lorca o de teatre íntim. Lagarce agafa molts referents i és un escriptor molt culte, una mica dens però que aconsegueix arribar a l’espectador de manera molt planera. L’espectador veu una obra molt normal i cap a la meitat s’adona de la complexitat. Personalment jo ho vaig entendre així però és cert que quan un director parla de la seva obra ho fa amb molta contundència. Un altre director podria fer una altra lectura i muntar-ho d’una altra manera completament diferent.

Què et va dur a triar aquest text?
Lagarce aquí ha passat desapercebut però a França fou un escriptor molt famós i aquesta és la seva obra més important. Fa uns anys es va fer una pel·lícula, que no he vist, però sempre tenia la mosca al nas per fer alguna cosa seva. De fet, he fet servir molt els seus textos teòrics sobre teatre. Un dia, per casualitat, vaig trobar una traducció al castellà i vaig comprar-la. Llavors me’n vaig anar de viatge a Sicília i vaig agafar-lo. Llegint aquesta obra vaig quedar atrapat però no l’acabava d’entendre… Hi ha una frase que diu “creuo el paisatge de nou però inversament” i estant en aquells paisatges sicilians tan bonics vaig pensar que ho havia de fer. Llavors, un any més tard, vaig trobar el David i vaig pensar que era l’actor que necessitava.

Què destacaries del procés creatiu?
Va ser un procés especial, diferent dels altres. Vam fer tirades molt llargues i tallàvem pocs als actors. En aquest cas deixàvem fer més i anàvem creant un pòsit. Dèiem coses i ens emocionàvem i anaven quedant tons de veu, sensacions i emocions. De la mateixa manera, la disposició del públic, de l’espai i de l’escenografia es va anar modificant, molt lentament.

Com us ha afectat la crisi sanitària? La gira ha quedat interrompuda, no?
Sí. Vam estrenar al febrer i al cap de cinc setmanes vam quedar parats. La gira es va fer molt difícil. També és una obra poc convencional i pensava que un cop es tornés a posar tot en marxa, els teatres preferirien apostar per obres més comercials, més alegres. De moment venim a Manacor i després a Castelló i a partir d’aquí, crec que actualment no podem fer molts plans.

Teniu altres projectes en marxa a La Perla?
Sí, tenim Assedegats, una peça que tornarem a fer d’aquí a tres setmanes a Barcelona, si tot va bé, i una altra peça petitona. També teníem en marxa una comèdia però és massa grossa i estem pensant com reconvertir-la. Anem al dia a dia i en breus començarem a assajar nous projectes.

Creus que hi ha restriccions massa severes en el món cultural?
Es fa difícil de respondre perquè depèn molt de les situacions vitals de cadascú i sobretot econòmiques. A més, jo no en sé res d’epidemiologia i sospito que els nostres polítics tampoc en saben gaire però potser sí… Quan diuen que s’ha de tancar entenc que ho fan amb algun motiu però també n’hi ha molts altres motius que els empenyen a no tancar els avions, per exemple. Per altra banda, em fa feliç veure com el teatre, malgrat que sigui menystingut pels polítics, té molta importància perquè és un gran aparador i un símbol. A Manacor especialment. Si es tanca el teatre, hi ha un impacte gran i això ens ha de fer pensar que en certa manera som importants. Estic una mica dividit en aquesta qüestió i no tinc ganes d’enfadar-me… Tinc clar que els teatres són llocs segurs però també penso que si ens diuen que s’han de tancar perquè és el que s’ha de fer, doncs ho haurem de fer. Finalment, també m’agrada dir que defenso que el teatre sigui un art que serveixi per a poc: és superflu i aquest és el seu atractiu, que no serveixi per a res.

Vols afegir res més?
Tinc la sensació que és una obra que als llocs on anem després hi haurà grups de teatre de tots els nivells perquè és una obra molt bonica de fer. Té pocs personatges, són molt intensos i els actors poden madurar en el procés. Tant de bo aviat algú faci un Lagarce a Manacor.

Back To Top
×Close search
Search