Que Lluís Maicas és un autor amb ofici ho tenim més que present. I que Miquel Mestre és un rapsode més que capaç, també. Doble joc de tres és una lectura dramatitzada a partir de la proposta de l’escriptor inquer. Un joc literari, si es vol. Una història ben escrita que conta les peripècies d’un home que ha decidit fer-se passar per un admirador secret de la seva dona tot escrivint-li cartes suggeridores i fent-la sentir desitjada com ell ja se sentia capaç de fer-ho. Res que no sigui conegut. Res que no hagi estat ja explicat, com en el tràgic romanç de Don Francisco, o en el Ramito de Violetas de la prematurament desapareguda Cecilia.
Però la proposta de Maicas excel·leix en llenguatge i en narrativitat. I a damunt l’escenari és contada amb una vivesa transportadora per part de Miquel Mestre (l’enigmàtic T.) i d’Agnès Vanrell (la desitjada i desconcertada M.). Si a tot això hi afegim la música i la cançó francesa dels setanta, bellament interpretada per Caterina Sureda, s’esdevé un còctel sorprenent d’emocions i, sobretot, d’interès inusitat per part de l’espectador, que es deixa engronsar per una història que li neix dins la imaginació. A estones hom té la sensació de ser davant una foganya, amb l’únic renou d’una espira o d’un sebel·lí llunyà, i amb Mestre, Vanrell i Sureda com a intèrprets radiofònics que ens conten la història perquè ens la imaginem tota. L’explicitació damunt l’escenari és mínima. En canvi, l’aportació de les veus dels protagonistes és cabdal perquè comprenguem que som animals nascuts per viure des de la poderosa imaginació, també.
