Skip to content

Doblegats heroics

C’est pas un lieu commun celui de leur naissance,
Ils plaignent de tout coeur les pauvres,
les petits maladroits qui n’eurent pas la
présence d’esprit de voir le jour chez eux

Georges Brassens, a la seva «Balada de la gent que ha nascut a qualque lloc», dels personatges cofois de tot allò que es fa a casa seva i només allà. A la nostra illa malsortada n’hi ha a balquena d’aquests. Record la meva veïnada de pupitre, la santanyinera Antònia Vidal, quan un dia em digué que ella només podria casar-se amb un santanyiner. Tots els meus plans de festeig, demanar entrada, anell de compromís, passejades per l’Estret del Temps es desferen com una bufalaga de «Fiesta Deportiva».
Es veu que bastir mites dona seguretat a molta gent, i el mite sobre la superioritat de la mateixa tribu per damunt les altres és molt comú.
Jo estic tot gojós de les tomàtigues assecades damunt un canyís, fet de canya o de caramutxa, al llarg de l’inhòspit juliol quíber. De grandet vaig descobrir que aquest vici compartit amb altres illes de Llevant i amb la Magna Grècia, era desconegut al Pla de Mallorca, poblat en la seva major part per húngaros com bé sabeu. Ara tothom compra tomàtigues seques duites de fora i qualcuna feta aquí, ben cares, per cert, però en aquell temps només els quíbers en guardàvem el secret.
Molts de mallorquins veneren la sobrassada. Jo, que no l’he tastada mai, puc fer de jutge per veure que no és un producte que ens singularitzi davant el món. Sabem que existeix soprassata a la Toscana, Emilia Romagna i Marche, tot i tenir un aspecte més mengívol que la d’aquí.
Els sospiros formen part de la mitologia manacorina, i no m’estranya, però altres terres també fan sospiros. Al «Sarracossà» del 1873 podem llegir que a Porreres «hi ha un forn que hi fan sospiros, rostilles i cocs». Al meu primer viatge a Sardenya vaig recaure dins el meu vici dels llibres i vaig comprar Sardegna a tavola, en aquesta obra sublim, hi ha receptes en sard, italià i anglès. Vaig descobrir-hi els sospiros, i juraria que s’assemblen sospitosament als mallorquins.
Sembla que les obres cabdals de la rebosteria mallorquina són els doblegats i l’ensaïmada. En això ningú ens pot fer els comptes, tot i que els doblegats tenen qualque semblança a postres de la Campània italiana, com els sfogliatelli. Els doblegats tengueren la dissort de dur una mica de feina i quan començaren a arribar postres horribles plens de farciments, confitures, mantega, confitats i altres herbes, els doblegats s’anaren abandonant, primer a lesDoblegats heroics cases particulars i llavors als forns i pastisseries. Quíbia s’ha anat buidant de doblegats. Només en trobarem a can Roca de Manacor, meravellosos, sobretot els clàssics de cabell d’àngel però també els de crema o xocolata.
Quan els continentals els descobreixen es queden garratibats, estupefactes i amb una rialla beatífica. No se’n poden avenir que aquí estiguin a les darreres. Campos, Llucmajor, Inca, sa Pobla encara serven tribut a aquest dolç deliciós.
Quan vaig anar a viure a Barcelona me’n vaig témer del tresor que teníem a Mallorca. La majoria de forns feien un pa excel·lent, a Quíbia meridional de xeixa i a la resta morè o blanc. També hi trobaves llonguets – com a tota la Catalunya continental dit sigui de passada -, panets d’oli, vienes, barretes i esclafades. A molts dels forns també oferien panades de diferents castes – com vaig enyorar les panades de mussola, calamar o gambes del forn del Port -; junt amb els fantàstics cocarrois constituïen un berenar deliciós. I també hi havia alguns forns, mestres en l’art dels rubiols, duquesses, doblegats, milfulls, tortades, peixos… Ara els forns van de rota batuda, però la gent comença a veure que les baguets de benzinera són bones per als canets i els guarans de pleta.

Back To Top
Search