Dos vidents: Joan Palou González i Joan Rosselló Oliver

Crec que Gil de Biedma, oncle d’en Miquel Barceló Perelló, escrigué qualque cosa sobre els poetes provincians que llegien Rimbaud. Un lector de Rimbaud fou Antonin Artaud, el jove armeni, experimentador, per força, amb les drogues i molt interessat en el concepte de poeta vident. Potser ara un vident és un que cobra per fer imposicions de mans o reiki, però hi hagué un temps, des dels profetes de la Bíblia, les pitonisses gregues o les sacerdotesses egípcies, si és que existiren, fins als poetes en què algunes persones “veien” les coses abans que ningú.
Els dos personatges que encapçalen aquest escrit entren dins aquesta categoria. Miquel Rosselló nasqué a Felanitx el 1959 i morí a Palma a la primeria dels anys vuitanta. Els déus el dotaren d’una creativitat inexhaurible i d’una capacitat d’endevinar allò que succeiria, inclosa la seva mort.
Escrigué, festejà, llegí, dibuixà, pintà, filmà, participà en fanzins abans que coneguéssim aquest mot, prengué el sol, introduí substàncies noves en el seu cos, talment un estel fugaç.
Va deixar un munt de material inèdit, poques exposicions públiques, i una publicació pòstuma, a cura de Lluís Juncosa, un altre vident, d’una sèrie de dibuixos intitulada Mamà o mama nin. Passa d’hora de mostrar els seus escrits i recuperar la seva obra. Però no surt a la Viquipèdia, una prova més de la sobrevaloració d’aquests canals, ni tampoc es pot fotografiar al costat dels polítics i galeristes.
Podria fer una llarga llista de porcsonatges i personatges que es fascinaren per la tasca i la personalitat de Miquel Rosselló, però com que alguns tenen una publicitat immerescuda, només ho insinuaré.
Rosselló coincidí amb Joan Palou, a les clavegueres artístiques i combatents, tant si vols com si no vols, dels anys setanta a Mallorca. Palou és un altre cas de desconegut, en part per pròpia voluntat, perquè quan ha volgut ser conegut i valorat, ho ha fet de manera maldestra, tot al contrari de la minuciositat amb què ha treballat la seva obra, tant plàstica com d’escriptura.
Ha protagonitzat multitud d’actuacions en la seva vida quotidiana que s’han convertit en llegendàries. La seva delirant passió per la vida l’ha menat a prendre’s les coses més seriosament del que hom té per costum. Assabentat que la llimona tenia grans propietats curatives, una temporada anava sempre ben amarat de llimona pels cabells, en una mena de gomina cítrica. S’enamorà del Laccao i arribà a consumir-ne més d’una dotzena diària, fins que qualque animeta bondadosa l’advertí del perill de destrucció del seu fetge amb aquesta quantitat de llet i xocolata i altres herbes que ingeria, a partir d’aquí no tornà a tastar-ne cap, mai més. Obsedit per la contaminació, fascinat pel wind-surf, a les Covetes, decidí defecar, com diria en Cabot Perelló, dins un paper de diari per no deixar res en aquell arenal pur i virginal, això sí, ocultant-ho a la seva partenaire.
Qui no ha llegit o palpat coses com Llibre d’una sola fulla!, Col·lisió entre vaixells, Homicidis, Odor corporis o Cos postís, es manté al marge d’una part fonamental de la poesia catalana actual:

Terçana 3 tènies
Entre la vellesa i la mort no allet sauris,
Inocul ícors malignes a pixes estojades.
Entre els conductors del ventre: costum de dona.
Olletes i platets.
Feim com si cuinàssim

Pel que fa a l’activitat plàstica i fotogràfica de Palou, brutalment ignorada, representa un autèntic viatge pels camins del zen. Amb les visions acolorides i matemàticament arrenglerades fins a objectes torturats que assoleixen la voluntat d’en Palouetet de mantenir-nos intranquils i amatents. Els afeccionats a l’especulació i els marxants de pa amb fonteta tendran dificultats a trobar obra de Palou, desada en caixes de fusta, antihumitat en els llocs més impensats.