“El contacte social, el suport de les persones que estimes i les mostres d’afecte són fonamentals”

Per tal de conèixer el procés d’acompanyament emocional en processos de dol, hem volgut parlar amb Sandra Pérez (Monforte de Lemos, 1974), psicòloga especialitzada en teràpia familiar sistèmica del gabinet Vila de Paz de Manacor.

Com és el procés d’acompanyament que feu amb les famílies?

Una persona quan està amb dol és com un equilibrista emocional al qual se l’obliga a caminar en una corda fluixa. En aquest procés d’equilibri, de dol, ni podem estar tot el temps intentant connectar amb aquella persona, hem de donar temps, ni tampoc pot estar tot el dia amb distraccions, sortint, estudiant o treballant. Hem de trobar un equilibri entre fer coses que ens generin benestar i connectar amb aquest dolor per poder-lo transitar. El dol no és un camí ni fàcil ni ràpid. El terapeuta ha d’acompanyar perquè el dol es col·loqui d’una manera sana com més aviat millor i es travessin les fases habituals en el dol. Les emocions que genera el dol, com totes les emocions humanes, no poden ser negades. Les hem d’acceptar, respirar, transitar i de nou tornar a trobar la serenitat.

Quines són i com les treballau?

Nosaltres treballam d’una manera humana i holística quatre àrees: La primera és la part física-somàtica. En aquesta intentam que la persona tengui en compte com menja, s’hidrata o dorm. També tenim en compte si fa exercici físic, activitats recreatives, els hàbits de vida, el nivell d’energia que té i, a més, que no deixi de mantenir la higiene personal. La segona és l’emocional-relacional. És normal que sorgeixin sentiments de soledat, ràbia o frustració i ara no podem fer processos d’acompanyament naturals per la pandèmia, per tant, hem d’estar disponibles. És important no jutjar la ràbia o la tristesa i respectar la voluntat de soledat. Nosaltres acompanyam, estam pendents, però per exemple no pautam les sessions, el pacient ve quan ho necessita. Després, és important tenir cercles de seguretat, conèixer amb quines persones pots comptar. També, dedicar un espai dins la casa per poder recordar la persona que has perdut. Nosaltres creim molt amb els rituals, com els de comiat d’un ésser estimat, i ara no es poden dur a terme. Des d’una psicologia humanista i sistèmica, intentam acompanyar a nous rituals perquè les persones s’acomiadin de forma emocional de la persona. La tercera és la cognitiva-mental. En aquests moments no podem exigir molt en àmbit intel·lectual, s’ha d’evitar la sobrecàrrega d’informació o prendre decisions importants a l’inici del dol. L’espiritual, en canvi, és la més complicada, però la més bonica i intentam crear un espai entre terapeuta i persona on donar sentit als sentiments de la persona, fora judicis. També recomanam fer una pràctica de silenci i connexió diària a casa i combinar-ho amb activitat artística com el dibuix, escriptura, dansa, música…

Quines problemàtiques que han hagut d’afrontar les famílies arran de la pandèmia?

Per exemple, hi ha pacients amb càncer que han donat positiu en covid. La situació d’aquestes persones és que fins que no tenguin la PCR negativa no poden continuar el diagnòstic i tractament i se senten en una indefensió total. La persona no es mor pel coronavirus sinó del càncer que no es pot tractar. En aquests moments, ajuda tenir temps per acompanyar els teus familiars, però les famílies no compten moltes vegades amb suficient. Alhora, en la nostra feina com a terapeutes hi ha moltes limitacions per mor del distanciament. En situacions de dol, el contacte social, el suport de les persones que estimes i les mostres d’afecte són fonamentals, són actes tan significatius que fan que el dol sigui un procés més normal i fàcil de gestionar. Perdre algú és una experiència que necessita ser compartida i acompanyada i això es fa amb abraçades, mirades compassives o silencis respectuosos. No sabem encara les greus consciències que tindrà la desnaturalització dels processos humans en el futur, però si sabem que els processos de dol seran més llargs i complexos

Què es pot fer?

Les xarxes socials ens estan servint per intentar arribar a les persones que estimam, però no podran substituir mai el contacte humà… Encara tenim les mirades, la capacitat de donar un passeig amb amics i familiars, la comunicació de ment a ment i d’ànima en ànima. Hem de començar a practicar.