El que més admir de les persones no és la consciència.
Vaig arribar a aquesta conclusió en realitat ja fa anys.
Era petita, i m’agradava jugar com a tots els nens. Però jo tenia una qualitat –i la seguesc tenint avui en dia– que a vegades em dificultava connectar amb els altres: la hiperconsciència. Que m’ha servit per a moltes coses! Com escriure –i per escriure has de controlar les paraules que tries–. Superar dificultats, “madurar” –i per fer-ho has de tenir coratge, però al final saber què estàs fent i cap a on vas també ajuda–. I també, per què no dir-ho: connectar amb la gent gran, segurament també per aquest motiu.
Però al final la vida no només és saber què estàs fent. I crec que ara, reflexionant des de la taula del menjador de casa, amb els peus cansats de la festa –una festa que esmentaré de seguida–, pens que la meva capacitat de ser conscient de les coses m’ha incapacitat, per altra banda, de moltes altres. La primera, deixar anar al control. Ho he experimentat altre cop avui de matí, quan no arribaven encara les nou, i era al Pregó de què en diuen festes d’un fals patró, i era davant d’un escenari ple de gent coneguda i desconeguda ballant, fent el que fora de context seria “el ridícul” i dintre del context era una “heroïcitat”, rebent paperins i papers per esqueixar de tota mena, un altaveu cridant a la meva orella esquerra, i una nina tirant-me sa pomada al peu. I sobretot tothom amb tanta, però tanta capacitat d’una cosa: esperar. Perquè perdre el control com toca no és una cosa que es faci de forma improvisada, perdre el control dintre de la societat: també és un ritual. I aquest èxtasi, aquesta epifania, s’espera.
Jo, com coment, per un moment m’he estressat, tot i estar admirant la festa –realment espectacular– pel seu enginy i creativitat. He pensat: si és que mai podràs ser com els altres, tu el que necessites no és més teràpies ni llibres: sinó sortir damunt d’aquell escenari, com bé fa el professor del mossèn, amb quètxup a la cara, un discurs elaborat i (voluntàriament) mal pronunciat.
Però no pel fet de ser el centre d’atenció, no, no, no. Si no per deixar-me endur. Cada vegada la gent d’aquí –que també m’inclou, però a vegades em sorprèn tant que de sobte record d’on venc–, em fa agrair estar viva, pel simple fet de mostrar-me la seva destresa en el fet de viure, de gaudir, de relacionar-se, de ser un, de fer poble, d’estar reunits baix d’un concepte.
Així ho dic, obertament, jo el que vull de gran, és sentir-me totalment fosa amb l’inconscient col·lectiu. La possibilitat de ser un per a tots i tots per a un amb totes les conseqüències, la capacitat de posar-se al servei de l’absurd… és una de les coses més elevades, i alhora naturals que, pens – i no ho estic dient gens de broma– podem arribar a experimentar la raça humana.
A vegades, crec que idealitzem tot això de fer-ho tot tan bé. De saber què fem amb la nostra vida. Ningú ho sap cert, en realitat. Ningú ho sap cert.
I el fet que existeixi una festa amb motiu de “pràcticament res” i “en realitat tot”, demostra que no és necessari ser útil: és necessari avui, més que mai, ser autèntic. Com a societat, com a individus. Ser autèntics, espontanis, creatius i generosos.
Perquè el que més admir de les persones no és la consciència…no! La consciència igualment anirà avançant, i és una qüestió inevitable. El que admir de les persones, és el deliri.
