Començar la universitat és una murga

Des que vaig acabar el curs, fa tres mesos que seguesc el següent patró de vida: la gent pregunta on començ a la universitat; jo els dic que a Madrid; aquests mateixos em demanen per què; jo els explic educadament que la carrera que em fa il·lusió es fa només allà; la gent insisteix amb la possibilitat d’anar a Barcelona; jo afirm que estic molt satisfeta amb la meva elecció.
A més a més, per una banda, tothom m’intenta donar consells que accept de molt bon grat, a despit que sé que més de la meitat no crec que els necessiti mai; per l’altra, tinc el calaix ple de llistes amb objectes, materials i útils que per ventura empraré i ens cal comprar. Ah, i això que encara no he pogut esmentar totes les maletes que he d’omplir i la comprada de roba que he fet per tenir modelets una mica més “elegants”.
Sí, definitivament començar a la universitat és una murga.
Hi ha molta feina de la qual ningú no et parla (totes les visites al CUM, les matriculacions, la selecció de roba i articles personals que vols endur-te’n, haver d’escriure mil i un correus a la residència per saber si tenen tovalloles o si les has de portar tu…), i que resulta estranyament feixuga. L’altre dia els pares em van donar indicacions sobre com anar de l’aeroport al tren i a la residència (un circuit relativament important, si cal dir-ho), i me’l vaig haver d’aprendre de memòria perquè, a partir de la setmana vinent, l’hauré de fer tota sola.
A més a més, em fa il·lusió apuntar-me a un gimnàs, i em toca fer la inscripció i en començar, comparèixer el primer dia, donar la cara i pagar les mensualitats.
Si em vull preparar el dinar o el sopar, hauré d’anar al supermercat i calcular els grams i els litres que em faran falta. Compraré una desena de tuppers per fer racions, i viuré en la meva pròpia carn la ridícula experiència de descobrir que, sense saber ben bé com, ara tinc més recipients que tapadores.
La pols vola, i, sorpresa! No se n’anirà per compte seu.
La roba bruta s’acumula, i alerta amb mesclar colors, perquè per culpa d’un calcetí vermell el teu armari sencer podria tornar rosa en el moment més inesperat (i el menys favorable).
Cal fer amistats; conèixer gent i fer-se un lloc a desgrat d’un trobar-se a territori desconegut.
Començar a la universitat fa por. Això és un fet indiscutible; una veritat forçosa, immutable i inexorable. Començar a la universitat és aterridor, és tremend. L’instint em diu que no som l’única que se sent així, com un peix conscient de la xarxa que l’enxamparà ben aviat i que no és capaç d’imaginar on el portarà.
I si no surt bé? I si la situació em supera? I si m’he equivocat de carrera?
Els nervis ens poden jugar una mala passada. Trobar-nos en un entorn nou pot ser estressant. Però, al cap i a la fi, partir cap a la universitat significa viure en un espectre d’emocions en el qual els joves en movem d’ací d’allà, com si botàssim a la corda entre la por i l’excitació.
Estimats companys, em sap greu dir-vos que, a partir d’ara, l’existència serà així; però no és una mala notícia. Això només connota que estem fent la primeríssima passa cap a l’adultesa, i que vertaderament hi anem preparats, perquè si no patíssim dubtes, voldria dir que encara no seríem conscients de la fita que suposa.
Anar a la universitat és aterridor, és tremend. Però anar-hi també és una experiència. Implica conèixer, aprendre, lluitar, raonar i entendre per un mateix. Per primer cop, alçarem les ales i veurem què passa. Ens equivocarem (segur que sí, ja ho veureu) i endevinarem de ple; fotre’m de morros i ens aixecarem. Perquè fer-se gran significa pujar a la muntanya russa dels esglais i del coratge, i trontollar de costat a costat per mantenir l’equilibri.
Amigues i amics, benvinguts a la vida adulta!