El factor publicitari

Conec moltíssima de gent que assegura no estar sotmesa a la influència de la publicitat. Asseguren que compren aquesta aigua mineral perquè és de «mineralització dèbil», transportada de països llunyans, i no perquè les emissores televisives els bombardegin amb imatges dels paisatges idíl·lics on flueixen aquestes aigües. També compren la llet de països plens de vaques i pastures, mar enllà, perquè saben del cert que és més bona que la provinent de vaques munyides per compatriotes, en realitat per les munyidores accionades per aquests.
La mateixa cançoneta he sentit sobre la depilació. M’ocuparé només de la depilació femenina, atès que de la masculina no en sé gairebé res. Moltes dones asseguren que es depilen per pròpia iniciativa sense escoltar ningú, per agradar-se a elles mateixes i només a elles. Monstruositats com els anuncis de depilació definitiva amb làser han proliferat només per al benefici de les dones desitjoses, per voluntat pròpia, d’anihilar els simpàtics pelets que creixen davall aixella. Podem afirmar que deixar créixer tranquils i lliures els pels axil·lars és qualificat de diferents maneres, des d’una aberració fins a una brutor. No depilar-se fa brut, això he sentit per pa i per sal. Qui no es depila és una persona extravagant o bé simplement i directa salvatge, incivilitzada.
Òbviament el pèl que enrevolta, perdó enrevoltava, la vulva, també és considerat escandalós. Arranar-lo del tot és l’opció majoritària entre el jovent, i en altres franges d’edat es perpetren diferents atemptats al que s’anomenava moraduixera, paraula que per motius evidents és a punt de desaparèixer, des de petits retalls laterals, malavejant sobretot que no es vegi a través del banyador o les calcetes, fins a curioses fantasies depilatòries que proliferen en la ment desfermada d’algunes esteticistes.
Les persones orgulloses del seu pèl, juntament amb les que estan alabades del pèl d’altri, ara ja formen part de grups de rarets. El que era normal ara rep noms tan inquietants com hirsutofília, pubefília, tricofília, etc. S’arribarà a fer obligatòria la depilació ? Anirà a càrrec de la sanitat pública?
Sense dubte, però, que la publicitat, ni la pornografia pedòfila, ni les actrius i cantants de moda, majoritàriament provinents de la cultura ianqui, no tenen cap paper en la croada implacable contra el pèl. En realitat tot es deu a la voluntat individual de cada dona, talment els diferents tipus de vel que es planten la majoria de dones magrebines.
Minimitzar el paper de la publicitat, aliada fidel del consumisme desbridat, és si més no entranyable, però es tracta d’una posició majoritària. Ningú veu cap anunci, i si el veuen de cap manera se’n deixen influir ni poc ni molt. El lliure albir per fi ha triomfat i vivim una època en què finalment podem decidir què volem fer, quina roba volem dur, quina beguda ens agrada més… uep! Quan jo era jove n’hi havia que prenien gintònics, sempre hi ha hagut de tot, però ara qui no és afectat d’aquesta beguda tan semblant a l’aigua de colònia, mesclada amb derivats de la quinina de les novel·les de Verne, ha esdevengut un sospitós, un rebel per sistema que va contra el benestar i el progrés etern de la raça humana. És clar que la moda tampoc no hi té res a veure.
Acabaré amb un terrible exemple de la nostra vida quotidiana, parlant de modes. Molts d’anys enrere, quan els animals parlaven, tothom sabia cales i raconets vora mar on el dia de la marededéu d’agost hi podies nedar, naturalment en pèl, i no hi havia ningú. Ara això s’ha acabat, però no pot ser mai que hi tenguessin res a veure les interminables sèries dels diaris, també de llibres, on es detallaven les darreres cales secretes, cales verges per a il·lustració de nouvinguts.

Peu de foto: Can Pastilla, 1960. Quan només es depilaven les cuixes.

Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)