La trista realitat del músic

Fer de la música la teva professió no és fàcil i més quan d’ella en vols viure exclusivament i tenir unes entrades que et permetin guanyar-te la vida dignament.
De la música en viu molta gent. I pot ser sia els músics la part més petita que d’aquest pastís que en treuen profit. Cases discogràfiques, representants, DJ’s, cadenes de ràdio i televisió, promotors, publicitat, escoles i acadèmies, empreses de sò, tendes de música, locals i bars, teatres i auditòriums… tots ells es reparteixen la part més grossa del pastís.
Quan parlo del músic parlo del músic professional entès com aquell que sap el que ha de saber com el metge que per a ser-ho ha de saber el que ha de saber, on el camí de l’estudi és sacrificat, costós i llarg.
Es clar que hi ha músics que triomfen econòmicament i rompen el motllo. Però pocs, molt pocs… pot ser un 1 per cada 100.000 si som generosos. Sinó conteu els mallorquins que aquí hi podem ficar.
Fer de la música una professió implica tocar un instrument ( la veu és un instrument ) la major part dels dies de l’any possibles amb un catxe just. Per a aconseguir això cal ampliar el camp de treball amb diferents estils a assolir i adequar-se als espais que et puguin contractar. Aquí cal esmentar que la majoria de músics “legals” són autònoms, amb tot el que això significa d’inseguretat i desemparament.
A Mallorca tenim com a motor únic el turisme. Administracions i altres actes particulars són simplement una part mínima del comput global que a final d’any declaram a hisenda. Hotels i locals contracten a diari animadors i tan els hi és si aquests són o no músics.
El músic anirà perfilant i canviant el seu repertori segons els gustos d’un públic variat i no sempre educat. També cercarà indrets on la seva música que interpreta hi tengui lloc ( tal vegada el camí més difícil ).
No cal dir que la frustració esdevé més prest o més tard el motiu de l’abandó/depressió de molts dels músics, a no ser i com deia Joe Diorio ja entrat amb anys “i qué he de fer jo ara sinó tocar dues melodies”.
Aquella il·lusió de joventut s’esvaeix davant la trista realitat imperant on poc importen els teus estudis, il·lusions o saber. És l’economia de mercat. Damunt el músic d’una manera o altre s’han de guanyar diners i això és l’únic que importa. Bo o dolent es medeix amb la caixa diaria.
A la majoria d’hotels (i de fet quasi bé a tot el món musical de moda) volen gent jove i guapa, no vells arruats per bé que toquin.
És cert que hi ha camins on el músic pot intentar sobreviure fent música “culta” o pròpia però són pocs i difícils de trobar, cosa que casi segur durà al músic a mal viure de la professió.
Molts es veuen obligats al llarg del temps a combinar la música amb les classes, estudis de gravació, empreses musicals o qualsevol treball luny de la música.
La sort i les influències en aquest país tenen massa importància, cosa que l’allunya molt de ser un país realment modern i madur culturalment parlant ( per no dir en general i en tots els camps… ).
L’empobriment cultural que es demostra amb els programes televisius d’avui en dia no ajuda gens. OT no és una acadèmia de música, és un programa regit per les audiències amb molt poc sostrat musical i molt de show barater.
Un temps eren els rics els qui gaudien i podien dedicar-se a la música. Al poble li quedava la festa i la bulla, la música popular normalment fàcil i pobre de continguts, per molt de significat que li vulguem donar a l’hora de fer país.

Andreu Galmés