El temps és relatiu. O no. Depèn de tantes coses: del moment vital, la situació econòmica i sentimental, l’estructura familiar. També del gènere. Molt del gènere. Fins i tot diria: sobretot del gènere. Aquests dies he estat llegint Soy fan de Sheena Patel (Alpha Decay), un d’aquells llibres amb pàgines que cal llegir un parell de vegades. El llibre amb el que estic obsessionada, com diria la protagonista.
La novel·la explica just això, la història d’una obsessió: la de la protagonista amb l’amant del seu amant. Sé que a priori pot semblar un culebrot al qual no fa falta parar gaire atenció, però res més allunyat de la realitat. En cap moment del llibre es revela el nom de la narradora, del seu amant ni de l’amant d’aquest. Així que aquí l’anomenarem Ella, que es refereix al seu amant com “l’home amb qui vull estar” i a l’altra dona com “la dona amb qui estic obsessionada”. Al llarg de les pàgines descobrim un relat que potser ens sona familiar: una al·lota racialitzada i en la trentena amb una relació aparentment estable té per amant un artista famós bastant més major que ella. Aquest home, casat i infeliç però sense expectatives de fer canvis en la seva vida sentimental, té alhora diverses amants a banda de la narradora, entre elles una influencer blanca privilegiada que sembla estar menys disponible que Ella i, per tant, és més interessants a ulls de l’home. En un allau de gelosia i voluntat de control, la narradora desenvolupa una severa obsessió amb la dona blanca, a qui segueix la pista compulsivament.
Per a mi, un dels elements més interessants del llibre, a banda de com totes podem empatitzar amb l’obsessió malaltissa que a vegades hem sentit per algú a qui en realitat no agradem tant, són les reflexions sobre classe, raça i gènere que van intercalant-se amb la cronologia dels fets. Una d’elles diu així: <<El hombre con el que quiero estar tiene una edad en la que debería saber bien lo que quiere, pero no le hace falta (…) El hecho de ser hombre significa que se le consiente. El mundo no le exige ninguna clase de conciencia de sí mismo (…) El hecho de que pueda decir esto lo dice todo sobre el poder que ejerce versus el poder que mi fertilidad ejerce sobre mí (…) porque aunque las mujeres experimentan lo infinito, nuestro valor no se considera infinito, nuestro valor va aparejado a nuestro pequeño margen de producción y requiere un esfuerzo cotidiano combatir el miedo a no poseer ningún valor más allà de los parámetros del matrimonio y los hijos, si es que algo así es possible siquiera.>> Si és que alguna cosa així és tan sols possible. Ho és? Després de llegir aquest fragment vaig quedar en pausa uns minuts. Hi ha alguna dona al món que mai s’hagi qüestionat la seva vàlua en quant a recipient fèrtil i/o cuidador que cal aparellar? De moment no en conec cap encara.
Tot això em va fer pensar en la suposada relativitat del temps. Nosaltres, les dones, tenim un temps finit per decidir-nos: on volem viure, amb qui, si volem reproduir-nos o no, amb qui, si volem emmagatzemar els nostres òvuls per si un cas un dia, qui sap, si ens plantegem tirar endavant soles o no i un llarg etcètera. En canvi, els homes cis heterosexuals poques vegades necessiten decidir-se tan ràpid com nosaltres. Ells tenen el temps, nosaltres els dubtes. De fet, no és ni tan sols que tinguin avantatge, sinó que el joc de la vida se’ls planteja de manera diametralment oposada on fins i tot una de les normes segurament és: fes el que vulguis, d’aquí un temps tothom haurà oblidat les coses lletges i podràs continuar amb la teva vida com si res. Sé que no tots els homes, però sí sempre homes.
Soy fan és un llibre que parla de nosaltres, les al·lotes, però també de classe i raça, fet que planteja una lectura triplement enriquidora per aquest nou curs que encetem. Tal vegada ens serveix per canviar algunes coses o almanco, com diu la narradora, per deixar de dividir-nos i d’una vegada per totes crear un sindicat de dones intel·ligents que es proclamen a favor de les històries i vides de les dones i defensen la pròpia independència.
