“El més difícil és acceptar la malaltia com a pare”

Damià Fluxà (Manacor, 1976) conviu amb la seva filla de 15 anys a qui li han diagnosticat un TCA, el que ha canviat la seva vida. Explica aquests canvis i com s’afronta una malaltia d’aquesta classe.

Com vàreu detectar la vostra filla no estava bé?
L’alarma més gran va ser quan la nina va deixar de menjar. La seva mare l’havia duit a una nutricionista i anàvem a un psicòleg perquè amb els exàmens es posava molt nerviosa. I un dia, a través d’una enfadada, es va aturar de menjar. Va passar el cap de setmana amb jo i el dilluns la vaig dur a urgències perquè trobava que era greu, no havia menjat res. Allà ens varen derivar a Son Espases perquè estava molt dèbil, la varen valorar i la varen ingressar a la UTCA. Li varen diagnosticar el trastorn de la conducta alimentària. Primer ens varen dir que era anorèxia nerviosa, després bulímia. Ella estava un poc magreta, però a pocs quilos del mínim saludable. Ella es veu grassa, es veu malament i ens deia que si ha d’estar gorda, s’estimava més morir-se. Això va ser el motiu del segon ingrés. És una obsessió, a la seva vida no hi ha res més que això. El més difícil és acceptar la malaltia com a pare.

Com va ser el moment en què et varen dir el diagnòstic?
No vaig pensar amb la malaltia, sinó que amb el fet que quedava allà ingressada. Va ser un moment molt violent. Pareix que l’has de tornar a l’hospital perquè has fet qualque cosa malament. Primer de tot t’has de documentar i el cop no va ser tan fort.

Hi ha pares que s’atribueixen la responsabilitat i es demanen on han fallat. Ha estat el vostre cas?
Clar que sí. Tal vegada he estat un poc exigent quan no volia anar a l’escola perquè estava nerviosa. Jo l’hi he donat moltes voltes a què he pogut fer malament. Evidentment, ha viscut una separació i no és fàcil. No sé si importa o no, no sé si pot influenciar. Penses molt amb el que has pogut fer malament, però és un cúmul de coses que influeixen. Jo sempre he pensat que el detonant va ser una discussió amb amigues, però no va ser només això. També la pressió dels exàmens, com puc ser jo o la seva mare, el que hagi pogut viure de petita.

Com és un dia a dia amb una filla amb un TCA?
És molt difícil perquè passa d’estar molt bé a estar molt malament. Sense més ni manco es posa a plorar perquè diu que no ho traurà i diu que ha perdut un any de la seva vida. I quan es posa amb aquest pla, ho passes malament. És molt difícil com a pare controlar aquesta actitud i el tassó vessa en algun moment. Has de tornar a recobrar la confiança.

Què és el que t’està costant més?
Que el procés és molt lent. Realment la malaltia en si és el que m’està costant més. Jo estic content de l’actitud de la nostra filla. S’ho menja tot i ho fa beníssim, però hi ha un moment que s’atura i pensa que no en sortirà mai.

Què és el que més a canviat a casa?
Has de llevar tota la medicació de casa, tapar els miralls, llevar-li el mòbil i xarxes socials, no cuinar davant ella i no xerrar de menjar. Has de pensar que quan li dius “que estàs de guapa, et veig millor”, ella es pensa que li estàs dient que està grassa i es posa malament. O un dia em va telefonar plorant perquè havia demanat una aigua i li havien duit una aigua amb gas i havia pegat un glop. Pega la plorera perquè ella s’amarga el dia perquè ha pegat un glop d’aigua en gas i no perquè s’ha menjat un pastís de can Roca.