Skip to content

El permís

Rita Shelyakina

Estic a la cuina, acab de despertar després d’un viatge més cap a l’illa, la nit anterior. M’aixec, em rent la cara i em dirigesc a la cuina per veure si hi ha ous per fer truita. Els trec i me la faig, mentre pens que avui vull que sigui un dia diferent i em deman per què ha estat tan difícil per mi enguany tenir una rutina. Certament, han passat moltes coses, i com diu aquella cançó, crec que jo sóc de les que “viu ràpidament i assimila a càmera lenta”. Me’n record per un moment de quan va venir la Covid i estava a parts iguals espantada i alliberada del funcionament frenètic del món –que no és res més que el funcionament frenètic del meu interior– i llavors me’n record del regal de la lentitud. Crec que sempre n’acab parlant, perquè la consider la clau més rellevant a l’hora d’entrar en contacte amb el món. Per què com vols entrar en contacte amb un món que inicialment ignores, perquè no et dones temps a mirar-lo? Aquesta crec que és una bona pregunta… Llavors m’assec i pens que hauria d’estar ballant, caminant o cantant, qualsevol cosa menys seure. Em deman: quant temps de la meva vida he passat asseguda fins ara? I amb això record els dies en què tornant de l’escola de petita em demanava ingènuament per què no podia estar sempre saltant i pujant-me als arbres… Tenc bons records de llavors, a foravila, quan saltàvem les reixes i corríem més enllà del que es podia veure a simple vista. També em revelava contra coses que ara m’aniria bé fer, com anar-me’n a dormir d’hora. En aquell moment pensava que els meus pares s’estaven perdent la vida asseguts davant de l’ordinador, sense moure’s, i que la gent es complicava massa la vida estressant-se i esperant dies concrets, com els aniversaris –que alguns ni tan sols celebraven– o a Nadal, per fer-se regals, somriure i ballar.
En aquest moment, mentre menj la truita, pens també que puc donar gràcies, perquè del que sí que he estat conscient en el que duc de vida és de l’impacte que té en nosaltres la transigència. I per qui no ho sàpiga –perquè fins fa poc jo tampoc no coneixia aquesta paraula– transigència és l’acte d’estar d’acord amb un altre en contra de la teva pròpia opinió o acceptar una situació només per evitar discussions. Amb això sí que he cregut, de la importància d’adonar-nos quan transigim, sacrifiquem o ens oblidem del que volem, només per seguir el fil a aquells que tenim davant. I concloc amb això que la notícia, és que ningú al fons no espera amb tanta força que tu siguis un altre, i si ho espera és perquè ell mateix s’ha perdut. La veritat és que ets lliure, inclús quan penses que has caigut en el major dels paranys, i que basta obrir la teva ment a noves possibilitats perquè comencin a aparèixer. També sent que és veritat que malgrat que no em creguis, tu mateix acabaràs notant el canvi, que és inevitable, encara que alhora incontrolable.
Finalment, mirant per la finestra, em deman si és per això que escriure objectius de cara a l’any que ve sempre m’ha semblat un acte forçat. No és que no hi cregui, sinó que pens que la transformació comença ara. Ara, en el moment en què alguna cosa per dintre s’obre, i del mal es torna flor… I quin bon moment per tornar-se flor, quan tothom està receptiu i obert als regals de la vida. Que malgrat que arriben cada dia… ens n’adonem més d’ells quan és aquell moment de l’any on ens donem permís a rebre, un moment que hem anomenat Nadal.

Back To Top
Search