Per Miquel Àngel Cabrer
En aquest article intent analitzar com des de literatura periodística unionista es descriuen dues tipologies de identitat, descrites intencionadament per tal de referir-ne una com a dolenta i l’altre com a bona. L’engany consisteix en pretendre dotar de realitat empírica a una classificació
Patriotisme oposat a nacionalisme: tot i que és molt semblant a les altres és l’oposició manco elaborada i amb manco pretensions intel·lectuals. És emprada per Vargas Llosa, però té un llarg itinerari anterior.
Patriotisme parteix del principi derivat de les primeres revolucions democràtiques (americanes i francesa) que exaltarien els valors de les llibertats individuals: la igualtat davant la llei, el nou “ciutadà” contra el “súbdit” de l’antic règim. Emanaria tot plegat de les idees de la Il·lustració legalitzades pels principis jurídics dels estats moderns i en concret del còdex napoleònic. Remetria a la identitat civicopolítica.
Nacionalisme seria quelcom que es remetria als principis irracionals del Romanticisme, aferrats a les llibertats col·lectives (territori, llengua,…) contra les individuals. Remetria a la identitat cultural, i seria hipotèticament més vulnerable a la visceralitat, la violència, el sectarisme,…
La tècnica de criminalització és molt simple: descriure pejorativament un terme poc emprat per la pròpia identitat (en aquest cas “nacionalisme”) i alhora eximir-se de dita definició. Si analitzam les dues definicions i intentam aplicar la primera a l’espanyolisme i la segona al catalanisme veim que no funciona.
La falsedat en la distinció entre les dues tipologies la podem entendre si pretenem aplicar dit diagnòstic històric de la resta d’Europa i més enllà d’ella: tots els estats moderns també fan ús de la identitat cultural (territori, llengua..) inclosos els pioners de la democràcia moderna, molt més encara França (no tant EE.UU. però també), i claríssimament Espanya. És així de tal manera que moviments per a la creació d’un estat més modern, alhora que revolucions de caràcter socio-polític acompanyaven dita lluita amb el component de la identitat cultural, almanco en el cas d’Europa: així la independència de USA fou una ruptura nacional amb la metròpoli i alhora la ruptura revolucionària amb l’Antic Règim (representat per la metròpoli); igualment les unificacions italiana i alemanya nasqueren d’un sentiment d’identitat, però alhora comportaven la ruptura amb l’Antic Règim d’alguns estats que la conformaven, i la consolidació del nou règim liberal burgés (a Llatinoamèrica potser fou diferent en el cas de les independències de petits estats respecte dels grans grups territorials derivats de l’Amèrica virreinal). I encara podríem posar molts altres exemples.
Les manifestacions amb banderes ja no són tan dolentes
Pos per exemple el reportatge de Informe Semanal del 28 d’octubre (que vaig comentar en un altre article) ja citat on -una vegada ja realitzades manifestacions espanyolistes- ja no es podia criminalitzar el fenomen de la manifestació de forma genèrica: s’havia de puntualitzar. I es puntualitzava per dir que els manifestants separatistes es guien per un relat sentimental (identitarista), mentre que els espanyolistes empren un relat racionalista de caràcter abstracte (basat en la legalitat vigent) i per això el seu discurs no és tan poderós i seductor com el “feixisitzant” discurs separatista.
