El potencial de l’ara

Quan mir per la finestra i veig la llum potent que es xoca amb la paret de l’edifici d’enfront: veig un blanc daurat que em diu “avui s’ha de viure”.
I és que encara que el pas del temps i el Carpe Diem són tòpics literaris recurrents, sent que no havia viscut mai el present com el visc ara, i que molts no deuen entendre, com jo, realment la seva importància, fins que arriba un dia en que de sobte ho veuen clar. Alguns pensen que ho han vist massa tard, però el fer tard també és un concepte esclau del temps. Estic segura que el sol, quan es pon, no pensa pas que estigui fent tard, malgrat és qui anuncia la tardança. El sol es fuga, per fondre’s amb la lluna i donar-nos nous colors, com nosaltres donam a llum els nostres somnis enmig de la nit. I és així com he entès que val la pena viure.
Després d’uns mesos de confinament, molta gent m’ha dit que s’hi hauria quedat per més temps, que hauria estès la roba amb deteniment més dies, i contemplat les gavines volar sense ànsia de fer res.
Avui pens que no vull parlar de res en concret sinó de la vida mateixa, del seu passar i a vegades pesar. De la compassió i de què tots feim el que podem a cada moment; l’amor surt d’aquesta entesa. I esque l’únic que ens separa, l’únic que ens fa “perdre” el temps, i no invertir-lo en els somnis que ens fan viure, és el no voler escoltar. No voler escoltar-nos, perquè és incòmode al principi i fa mal, i no voler-nos obrir a l’altre per conèixer el seu món.
M’he fixat que una cosa que feim molts, i jo no n’he estat cap excepció, és filtrar el món segons la conveniència; acabar les frases de l’altre, i col·locar ràpidament la informació en els meus calaixos predeterminats, sense obrir-me a cap cosa nova. I ara pens: res del que facem ens canviarà de veritat per dintre o ens obrirà a una nova forma d’entendre les coses si no abaixem la guàrdia per un moment, si no ens rendim per uns segons. Cadascú té la seva pròpia guàrdia: alguns parlen massa i d’altres no comparteixen cap so ni pensament, i mai és el què sinó el perquè del que es fa.
Ens amagam, perquè tenim por, i ens obrim quan veiem una possible escolta o comprensió. Ens guiem per sutileses que ni nosaltres entenem i vivim els dies més automàticament del que imaginam. Això per suposat, si no param a escoltar.
L’altre dia un vídeo de’n Brendon Burchard – un coach molt famós americà -, va dir unes paraules que, per molt banals que poguessin ser, em van marcar per sempre més.
I aquestes paraules eren: “El somni que somnies és aquí i ara, el dia d’avui és el somni, la clau està en que triis decidir conscientment de que vols que estiguin fets els teus dies; quan ho hagis decidit i actuis en conseqüència, serà quan visquis el teu somni”. “La gent em diu que puc dir això perquè sóc ric, però s’equivoquen en el seu pensament, jo sóc ric en tots els àmbits perquè vaig decidir conscientment, després de tenir un accident de cotxe als dinou anys: de què volia que estiguessin fets els meus dies, i és així com s’han convertit en el meu somni”.
Un missatge aparentment tan bàsic i de sentit comú no em sol cridar l’atenció, però aquest cop precisament per la seva senzillesa, aquell dia, me’n vaig adonar de que la vida és una petit gran decisió, i que viure el present mai havia estat un simple refrany, sinó la única forma de donar un propòsit d’amor a la vida.

Rita Shelyakina