“El que preocupa més és que l’edat d’inici dels TCA baixa fins als 8 i 9 anys”

Eugenia Nadolu (1968, Rumania, Bucarest) és infermera especialista en salut mental i des de fa set anys és la supervisora d’infermeria d’IBSMIA i del programa d’atenció específica en trastorn de conducta alimentària a Son Espases.

Per començar, què són els TCA?
Impliquen l’alteració de la conducta alimentària. Poden ser anorèxia nerviosa, que suposa una restricció alimentària; la bulímia nerviosa, on apareixen les ingestes excessives seguides de purga o compensació través de vòmits o activitat física; i els trastorns no específics que no inclouen ni els criteris de l’anorèxia ni de la bulímia nerviosa. Darrerament, també veim l’ortorèxia, un trastorn obsessiu pel menjar sa i ecològic. El que més atenem són els trastorns tipus anorèxia nerviosa on hi ha hagut una pèrdua del 30% del pes.

Com es pot evitar?
És important que els pares mengin amb els seus fills almanco una vegada al dia. Moltes vegades es detecten tard perquè aquest hàbit s’ha perdut. El primer pas és demanar hora al pediatre o al metge de capçalera, i en funció de la massa corporal i els criteris clínics es decideixi si necessita una intervenció per part de salut mental. Si el metge fa aquesta avaluació i hi ha sospita de TCA, es deriva a l’Institut Balear per a la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA) i un equip de psiquiatres, psicòlegs i infermers fan una avaluació més específica per avaluar si es diagnostica o no un TCA i la seva gravetat. Hi ha pacients que venen molt tard, amb més del 30% del pes corporal perdut i les constants vitals perilloses, i per això necessiten ingrés hospitalari. Depenent de la gravetat s’ingressa, passa a hospital de dia o es fa el seguiment a consultes externes amb una intervenció psicològica i control de pes i alimentació per part d’infermers. S’ha de tenir en compte, que a hospitalització, els pares no poden quedar a la unitat, però poden venir diàriament. Tenim una unitat d’11 llits, però no pretenem ampliar-la perquè la idea és tractar-los en l’àmbit ambulatori.

Què passa quan ingressen?
Se’ls fa un pla de pes i funcionam amb un programa conductual de privilegis i contingència. Això vol dir que si fan una ingesta correcta, disposen de privilegis, com sortir a fer una volta o menjar amb els companys; però si no es mengen les dietes pautades, han d’estar dins les seves habitacions. Són programes conductuals, que són els que funcionen amb els infants. Els hi anem introduint una dieta de manera progressiva perquè hi ha riscs. Cada tres dies augmentam la dieta si les analítiques estan bé.

Idò els pares tenen un paper important?
Sí, clar. Tenen un roll molt important, sobretot així com va avançant el pacient. Al principi, la responsabilitat és nostra, però quan comença a anar a casa a fer les menjades, els pares han de prendre més responsabilitat en normalitzar els hàbits. Els convidam a menjar amb ells i els explicam que és una dieta equilibrada d’acord amb l’edat dels seus fills. Quan tornen del permís, ens han de mostrar què han menjat. Quan els hi donam l’alta, poden seguir el tractament a l’hospital de dia, que pot durar entre 2 i 4 anys perquè és un procés de canvi. Una vegada ha superat aquest control, van a les consultes externes i es va desvinculant de manera progressiva. En aquestes, es controla el pes i es revisen els registres alimentaris, també es fan teràpies de normalització del TCA. Hi ha moltes pors, insatisfacció corporal i s’ha de saber perquè i això requereix un temps. La desvinculació és progressiva per evitar les recaigudes.

Quin percentatge recau?
Hi ha un percentatge important de recaigudes. Tenim pacients que ingressen fins a cinc vegades. El suport familiar és fonamental i hi ha infants que no disposen d’aquest. Pares separats que no tenen els criteris unificats. Recauen entre un 20 – 25%.

Quines són les principals dificultats que vos posen?
Hi ha moltes dificultats perquè el TCA és un trastorn on no hi ha consciència de malaltia. Diuen que no els hi passa res. Ho viuen com una invasió cap a ells, perquè creuen que no tenen cap problema. Aquesta és la dificultat més gran, perquè has de lluitar amb ells i explicar-los que el tema alimentari és fonamental per a la recuperació i tenir una vida sana. Però no ho veuen. Ells han arribat a manejar els seus pares, però els professionals els hi posam uns límits i unes pautes molt clares, i això els hi suposa moltes dificultats. L’estructura del tractament exigeix uns límits que hem de pautar. La negativa davant la ingesta és una característica del trastorn i ja donam per fet que si ingressen, no ens ho posaran fàcil. Ho acceptam i hem de donar suport. Amb el programa de contingència i privilegis manejam la situació fins que mengen. Hi ha hagut casos molt difícils i greus, però tenim un equip format i amb criteris unificats.

Quina ha etsa la pitjor situació que heu viscut?
N’hem vist moltes. Quan es neguen a menjar hem de recórrer a sondes nasogàstriques i els hem d’administrar l’alimentació. Ho intentam evitar, és el darrer recurs, però si no hi ha altra alternativa, ho hem de fer.

També hi tenen un paper important les idees suicides….
Són perfils de pacients de nines adolescents molt sobreprotegides i les idees de suïcides les veim més en famílies desestructurades amb negligència. A escala global, hi ha un sofriment a la franja d’adolescència. La pandèmia ha deixat petjades i l’addicció a les pantalles sense control deixa moltes conseqüències emocionals en els menors. I a això s’hi han de sumar els traumes infantils, la negligència familiar. Ho perceben com un rebuig, com que ningú els estima i pensen que no es mereixen viure. També és una generació sobreprotegida, hi ha nins que no han tengut mai cap dificultat i tenen baixa tolerància a la frustració i davant un entrebanc normal en el procés de creixement, amenacen amb una idea de suïcidi.

Quin perfil de persona tractau? Es repeteixen patrons?
Realment són aquests perfils. Pacients sobreprotegits i negligència familiar. El tema familiar és fonamental. En l’àmbit social i de xarxes socials, els pares també tenen la responsabilitat de vigilar els seus avatars. Deixar els nins sols a internet sense cap supervisió, influeix. En adults, el diagnòstic dels TCA està més vinculat a la psiquiatria d’adults i la dinàmica de tractament és diferent. A infantojuvenil posam molt d’esforç en la família, mentre que en els adults, la responsabilitat és d’ells mateixos i el tractament s’enfoca des d’una altra perspectiva. També s’ha de tenir en compte que alguns pacients amb TCA menors arriben a l’edat adulta i han de continuar amb el tractament. Però també es pot diagnosticar als 30 o 40 anys a causa d’una situació familiar o un trauma que ho desencadeni. Llavors, en funció de la gravetat del trastorn requereix ingrés, però en aquesta franja funciona molt bé l’hospital de dia i fan les ingestes a casa seva.

Els TCA son més comuns en menros?
Sí. El que preocupa més és que l’edat d’inici dels TCA va baixant fins a 8 i 9 anys. Abans no ho veiem. Això és perquè són trastorns multifactorials i és molt difícil de superar. Hi ha molts de factors per fer feina i canviar. Aquests darrers anys han augmentat els diagnòstics de manera important. Ha estat brutal. La mitjana d’edat són 14 anys i hi ha una relació de 8 nines per 2 nins.