*Imatge: By Jacket design by Elmer Hader. Domini públic: https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=91863504
La setmana passada ens quedàrem a mitges, però avui reprenem la història dels nostres amics d’El raïm de la ira.
Els Joad són una família composta pels padrins, els pares i els seus fills. En aquesta història les dones tenen molt de protagonisme. Són les més fortes, les que controlen els passos que els homes han de fer en el seu camí. Les que no defalleixen. La mare Joad és una dona vitalista i emprenedora. No defalleix; sempre vol anar endavant. Cap a un futur pròxim. A més, són els que evolucionen més durant tota la història. Per una banda, la mare passa a ser la cap de família, ja que és la més entusiasta a l’hora de continuar i de no deixar-se ensorrar per les penes i els conflictes. En un moment determinat, la mare diu: “La dona flueix com un rierol, amb petits remolins i petites cataractes, però el riu segueix endavant. La dona ho veu així. No ens extingirem. La gent segueix endavant…, tal vegada canviant un poc, però sempre endavant”.
L’altre personatge que ens va semblar important és el d’en Tom, el fill major dels Joad. És el que més evoluciona al llarg de la història. En Tom deixa de banda la seva individualitat i, com ha fet en Casy, l’expredicador que s’ha unit a la família, vol estar allà on pugui defensar la gent, tal com li diu a sa mare abans d’anar-se’n: «Seré a tot arreu… allà on miris. On hagi una baralla perquè els que pateixen gana puguin menjar, allà estaré. On hagi un policia pegant a qualsevol, allà hi seré…. I quan la nostra gent mengi allò que han cultivat i visqui en les cases que ha construït, allà hi serè, entens?».
Els milers d’emigrants. Entre aquests, trobem els que estan en contacte directe amb els Joad. El matrimoni del cotxe i, cap al final, la família del furgó. Però n’apareixen molts més en els capítols diríem periodístics. Per exemple, quan els embarguen la terra i la casa, quan els enganen a l’hora de comprar un mitjà de transport, quan han de vendre les pertinences que no es poden endur, els mals tràngols del camí, els campaments espontanis, el campament del govern, etc.
Ens fixàrem que l’estil d’uns capítols i dels altres són completament diferents. El primer és un estil documental; és l’autor qui ens conta els fets amb participació de diverses veus i intercalant el passat i el present. Hi ha molt pocs diàlegs. En els capítols dedicats als Joad no és tan discursiu. Hi participa la família i la gent que es van trobant pels camins i els campaments i usa bastant el diàleg. Comentàrem que, d’aquesta manera, vas veient l’evolució dels personatges. El llenguatge és viu i planer, molt arrelat a la naturalesa, amb frases que no són gens envitricollades.
En plantejar-nos comentar el tema de l’obra, vérem que el principal tema és la injustícia social, contra la qual es lluita amb la solidaritat. També hi trobàrem altres subtemes entrecreuats: la família, l’arrelament a la terra, la unió dels desarrelats, la fam i la ira.
Enfront de la deshonestedat d’uns, l’honestedat dels altres; enfront dels fusells dels vigilants, la valentia dels pagesos; enfront dels abusos i la injustícia dels poderosos, la ràbia que se’ls menja per dedins. Però per damunt de tot això el que sobresurt és l’esperança d’un món millor per a tothom per mor de la solidaritat. Cap al final de la història una dona ho deixa ben clar: «Abans la família era el primer. Ja no és així. Ho és qualsevol. Com més malament estiguem més haurem de fer». Planteja els valors del sentiment, la compassió i la solidaritat enfront de l’industrialisme destructor i l’explotació mercantil.
El primer capítol, amb la sequera, l’aridesa i la pols, ens va semblar que simbolitzava el principi de la fi de la vida actual per als pagesos, però aquests, com la tortuga que troba en Tom Joad, emprenen, amb esperança i tenacitat, el seu viatge cap a l’oest. El darrer capítol, amb l’aiguat i per damunt de tot l’actitud de na Rose, volem creure que simbolitza l’esperança d’una nova vida que, amb solidaritat, continua i no mor.