Sílvia Rigo
D’aquí a dues setmanes faré la famosa Prova de Batxillerat per a l’Accés a la Universitat, més coneguda pel nom “PBAU” pels que duim els darrers dos anys estudiant com una colla de condemnats amb l’afany de preparar-nos per la lluita que suposa aquesta mena d’avaluació maligna. I ara, després d’haver posat un punt final gairebé definitiu a aquesta etapa (amb els exàmens finals acabats, amb el vestit de graduació penjat a una perxa com a modelet de fons d’armari i amb els apunts d’en Plató ben amagadets al fons d’un calaix), puc admetre que estic cansada, assaciada, cremada, i tots els sinònims que us pugueu imaginar.
Perquè sí, lectors, per molt que a vegades us pugui semblar senzill, ser estudiant és una feina tan cantelluda i de mal pelar com qualsevol altra feina. Si ets estudiant, segur que saps bé del que parl. I si no et sona de res, és perquè fa massa temps que no trepitges una aula.
Sigui com sigui, segur que en algun moment heu sentit parlar de les dificultats a les quals els joves s’enfronten quan els toca passar per aquest entrellat que suposen els exàmens d’accés a la universitat. Vinga a recollir papers, vinga a cercar activitats per repassar com punyetes es feia la binomial per la normal… I no, no estic afirmant que sigui més complicat pel temari (contràriament, la “Sele” ens ofereix un poc més d’opcionalitat i tot), però, carai!, tothom em deia que estudiar pels globals era molt pitjor que per la PBAU, i jo ja no n’estic tan segura.
És com si el meu cervell hagués desconnectat, en certa manera. Ara em costa seure i estar concentrada així com ho feia abans d’acabar el curs. Fa unes setmanes em vaig passar gairebé quinze dies amb el cul aferrat a la cadira de l’escriptori, sense cap dificultat. I ara, tot i que quan llegesc els apunts me n’adon immediatament que record qui era el general Yagüe o quina fou la política de reformes durant el primer bienni de la 2a República, el meu cos és incapaç d’estar-se quiet més d’una hora. El bon temps, les amistats, la pila de llibres que tinc aparcada des d’abans dels globals… Tot em crida a canviar la rutina, a divertir-me i passar-ho bé per una vegada ara que (en teoria) he acabat segon de batxillerat.
No obstant això, el meu cor i el meu cap estan dividits: deleig vacances, diversió i una mica de pau, però també tinc una veueta dins del cap que em recorda que els dobles graus es paguen cars, que per fer la carrera que m’agrada (Periodisme; ho havíeu endevinat?) es requereix més d’un 10 a les universitats prestigioses.
I, clar, llavors quan et diuen que hi ha persones que pateixen d’ansietat o que vomiten abans de fer els exàmens ja no sembla una exageració. Ser estudiant és estressant i angoixós; al cap i a la fi, només tenim disset i divuit anys, i se suposa que la societat pretén que decidim quin aspiram que sigui el nostre futur, on volem anar i què volem fer. Fins i tot el més decidit dels estudiants dubta en aquests moments: “la universitat serà la correcta?” “I si no basta la nota i no puc fer el grau que vull?” “M’agradarà més Madrid o Barcelona?”
Per això, vull demanar un moment de reflexió a tots els que em llegiu. Si ets familiar (padrins, pares, mares, germans…), té una mica de paciència: les proves són tres dies intensos i tothom està fet un sac de nervis. I si ets tu el que ha de passar pels exàmens, molta sort. Segur que ho podrem surar i, al final, no serà tan fatal com ens sembla ara.
