Skip to content

“Sele”, “batxi”, globals i altres traumes variats

Sílvia Rigo 
D’aquí a dues setmanes faré la famosa Prova de Batxillerat per a l’Accés a la Universitat, més coneguda pel nom “PBAU” pels que duim els darrers dos anys estudiant com una colla de condemnats amb l’afany de preparar-nos per la lluita que suposa aquesta mena d’avaluació maligna. I ara, després d’haver posat un punt final gairebé definitiu a aquesta etapa (amb els exàmens finals acabats, amb el vestit de graduació penjat a una perxa com a modelet de fons d’armari i amb els apunts d’en Plató ben amagadets al fons d’un calaix), puc admetre que estic cansada, assaciada, cremada, i tots els sinònims que us pugueu imaginar.
Perquè sí, lectors, per molt que a vegades us pugui semblar senzill, ser estudiant és una feina tan cantelluda i de mal pelar com qualsevol altra feina. Si ets estudiant, segur que saps bé del que parl. I si no et sona de res, és perquè fa massa temps que no trepitges una aula.
Sigui com sigui, segur que en algun moment heu sentit parlar de les dificultats a les quals els joves s’enfronten quan els toca passar per aquest entrellat que suposen els exàmens d’accés a la universitat. Vinga a recollir papers, vinga a cercar activitats per repassar com punyetes es feia la binomial per la normal… I no, no estic afirmant que sigui més complicat pel temari (contràriament, la “Sele” ens ofereix un poc més d’opcionalitat i tot), però, carai!, tothom em deia que estudiar pels globals era molt pitjor que per la PBAU, i jo ja no n’estic tan segura.
És com si el meu cervell hagués desconnectat, en certa manera. Ara em costa seure i estar concentrada així com ho feia abans d’acabar el curs. Fa unes setmanes em vaig passar gairebé quinze dies amb el cul aferrat a la cadira de l’escriptori, sense cap dificultat. I ara, tot i que quan llegesc els apunts me n’adon immediatament que record qui era el general Yagüe o quina fou la política de reformes durant el primer bienni de la 2a República, el meu cos és incapaç d’estar-se quiet més d’una hora. El bon temps, les amistats, la pila de llibres que tinc aparcada des d’abans dels globals… Tot em crida a canviar la rutina, a divertir-me i passar-ho bé per una vegada ara que (en teoria) he acabat segon de batxillerat.
No obstant això, el meu cor i el meu cap estan dividits: deleig vacances, diversió i una mica de pau, però també tinc una veueta dins del cap que em recorda que els dobles graus es paguen cars, que per fer la carrera que m’agrada (Periodisme; ho havíeu endevinat?) es requereix més d’un 10 a les universitats prestigioses.
I, clar, llavors quan et diuen que hi ha persones que pateixen d’ansietat o que vomiten abans de fer els exàmens ja no sembla una exageració. Ser estudiant és estressant i angoixós; al cap i a la fi, només tenim disset i divuit anys, i se suposa que la societat pretén que decidim quin aspiram que sigui el nostre futur, on volem anar i què volem fer. Fins i tot el més decidit dels estudiants dubta en aquests moments: “la universitat serà la correcta?” “I si no basta la nota i no puc fer el grau que vull?” “M’agradarà més Madrid o Barcelona?”
Per això, vull demanar un moment de reflexió a tots els que em llegiu. Si ets familiar (padrins, pares, mares, germans…), té una mica de paciència: les proves són tres dies intensos i tothom està fet un sac de nervis. I si ets tu el que ha de passar pels exàmens, molta sort. Segur que ho podrem surar i, al final, no serà tan fatal com ens sembla ara.
Back To Top
Search