S’estrevé, a vegades, que un voldria ser, si pogués en aquesta vida o en una altra, Robinson Crusoe. Aquest trimestre que ja s’acaba he rebut dues arruixades que, què voleu que vos digui, m’han fet ganes de desertar del meu ofici de mestre en el qual vaig dipositar tantes esperances d’emancipació social. Com d’ingenu i idealista era als 30 anys encara! Consti que havia fet altres feines abans d’exercir professionalment de docent i sempre em va semblar un enriquiment en el currículum.
Fa just una setmana una alumna meva s’ha dirigit al director via la tutora queixant-se dels meus comentaris a la classe de filosofia mentre explicava la vida de Sòcrates. Ironies del destí. Segons aquesta al·lota jo m’havia befat del rei del Marroc i havia fet comentaris fora de context sobre el tema de la immigració com per exemple, entre d’altres, demanar-li l’opinió sobre el tema dels sahrauís. També m’acusava “de mirar-la massa”. En realitat ni me’n recordava del seu nom, ja que tenc 170 alumnes i em faig un embull amb els noms. El fet és que jo m’he negat a demanar disculpes emparant-me en la meva llibertat de càtedra que a filosofia d’alguna cosa ha de servir perquè clar, si expliques tecnologia com la cap d’estudis que m’ha retret que no anava bé si no demanava disculpes, aquests problemes no els tens. En el meu cas, la narrativa i el context de les frases dites semblava no tenir importància, el problema era que aquesta alumna estava disgustada amb les meves peroracions.
Tota la vida m’he declarat republicà i independentista si m’ho han demanat o ha calgut provocar algun debat a la classe. Un dirà què té a veure amb la filosofia tot això. Tot és política, fins i tot el sexe és política. Això no té per què degenerar en adoctrinament, ja que he tengut alumnes de tota casta i, sobretot, d’ideologia dretana i bastant xenòfoba, per cert. I els he intentat transmetre el respecte pels desafavorits. Aquesta ha estat la meva prioritat en matèria ètica que crec que és la branca més important de la filosofia.
Aleshores, aquesta al·loteta em ve a dir que no parli malament del seu rei. Quan m’he fet un fart de qüestionar la legitimitat dels borbons durant anys i panys en el context adequat. No sé si riure o plorar. Tenc la sensació que, com a musulmana, veu racisme per tot i que ja està predisposada a les mirades inquisidores per mor de dur el vel perceptiu. I com li puc fer entendre que jo puc cagar-me en Déu i que no passi res?
Curiosa situació la de la terra mallorquina. Ara ja no puc ni blasfemar els tirans i els aprofitats perquè em poden titllar de racista. Al·là és gran i intocable. Quina llàstima que vingués el Conqueridor… quants de problemes ens hauríem estalviat: el tema de la llibertat d’expressió, el tema del patriarcat, el tema de les pasteres, el nihilisme en els valors…
Tanmateix, els reis i els déus sempre m’han semblat un negoci delicat.
En arribar el rei Jaume i conquerir Mallorca el fill del valí Abujaja que comandava Medina Mayurca, mort el pare, va acceptar cristianitzar-se i se li atorgà com a prebenda –corbs amb corbs no es piquen- el comtat de Gotor en terres castellanes. Sabeu, si seguim la genealogia, qui és que seria rei de Mallorca si l’haguéssim de retornar als musulmans? En Pocholo, el net de Franco i personatge de la teleporqueria, que ostenta el títol de compte de Gotor. (Informació dels historiadors Antoni Mas i Bartomeu Bestard).
En morir els qui els gonelles consideren el legítim rei de Mallorca, Jaume III , mort a la batalla de Llucmajor el 1349 i amb la seva filla Isabel desterrada a terres castellanes esposà en segones núpcies un cavaller alemany, Conrad von Reichach. Aquesta genealogia arriba avui dia a un tal Jordi emparentat també amb els Anjou. Aquest home podria reivindicar-se com a Jordi I de Mallorca. Aquest paio és un alemanyot de casa bona. (Informació de l’historiador Sr. Cassanyes.)
Quina història més tràgica la de la meva terra!
