Mireia Cassanyes (Valls, Alt Camp, 1998) és la guanyadora del Premi Ciutat de Manacor de Poesia. És graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona i escriu des d’adolescent. El primer llibre que publicarà és el guardonat L’ombra forana, un recull de versos plens de natura, símbols, metàfores i misteris.
Com va ser rebre el Premi Ciutat de Manacor de Poesia?
Em va fer molta il·lusió perquè porta va treballant en el poemari un any i mig, a més ha estat el meu primer llibre. Guanyar el guardó va ser tota una sorpresa. A més, el fet que me’l donassin a Manacor també va ser molt poètic, ja que vaig començar a escriure el llibre quan vaig anar a estudiar a Alemanya i haver-me de desplaçar per rebre el premi, em va sorprendre.
Què ha significat rebre la distinció?
Em va fer confiar més en el que faig. Perquè quan comences hi ha com una falta de fe en el que escrius. A més, el fet que es pugui publicar en paper ha estat una gran alegria, ja que ara la poesia circula molt per les xarxes. Així mateix, el premi també m’ha animat a seguir escrivint i treballant, que encara estic al principi.
Sent de Valls, com vares conèixer aquest premi?
M’ho va dir un amic, també poeta, que creia que el meu poemari hi encaixava. Jo no hi tenia fe perquè sé d’alguna gent que l’ha guanyat i, a l’inici, no em vaig confiar massa.
Al premi el vares guanyar amb el poemari ‘L’ombra forana’. Ens podries explicar alguna cosa?
L’ombra forana més que transmetre un missatge, intenta explorar el tacte del desig, el cos, la natura i l’experiència de viure a la ciutat al llarg de 55 poemes. També el desencaix profund entre el cos i la natura.
Hi ha un fil conductor?
Té una forma molt orgànica perquè els poemes fan referència a uns mateixos símbols i a un mateix món. Les metàfores es poden lligar entre elles. La natura, el cos, les veus ancestrals i de la memòria es van lligant. La idea és que s’entengui en una lectura conjunta. El títol en si ja és una metàfora que vol simbolitzar que el desplaçament físic va més enllà de les arrels d’aquest jo i comença a impulsar la seva veu cap a altres llocs, com les fulles. Té una arrel lingüística.
Un dels motius pels quals el jurat va decidir unànimement que fossis la vencedora del certamen és que els poemes són capaços de projectar una natura i una vegetació fosques i misterioses…
Ho diuen perquè realment les metàfores tenen els orígens en un misteri. Com si tot estàs fundant sobre una capa d’ombra que és d’on surten els poemes. Una natura misteriosa que es va revelant en alguns símbols.
Com descriuries el poemari?
És una espècie de visita profunda en un imaginari natural que et pot produir certes sensacions en el cos. T’ho pots imaginar. A és, cada poema va acompanyat d’una il·lustració feta meva.
D’on van sorgir aquests versos?
Va ser tot un procés. De quan vaig anar a viure a Alemanya i dels meus primers viatges a Berlín. L’experiència lingüística d’arribar a una ciutat amb una llengua que és forana i impròpia. I aquest és el resultat.
Consideres que la poesia s’ha de revisar o que la primera intuïció és la correcta?
Jo em situaria en una branca intermèdia. Crec molt en el treball amb la llengua i la fonètica; el treball lingüístic és molt important. Però també crec en aquesta intuïció poètica que inicia l’escriptura. El treball amb les paraules és molt rellevant.
