“No abarateixis el teu somni mai més.
Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus”.
Així ho cantava Lluís Llach fa algunes dècades. Podia parlar de país, podia parlar de llengua, podia parlar de suport als més necessitats, podia parlar de refugiats, podia parlar d’infraestructures i de recursos. És igual. Parlava, però, sobretot “de renúncies mediocres”, d’excuses de mal pagador, de misèries polítiques, d’il·lusions esvaïdes. És el que s’esdevé tan sovint amb els governs presumptament esquerrans que els ciutadans d’aquest país petit i patit que som nosaltres. Ens abarateixen els somnis. Qui podia pensar que un Consell de Mallorca amb un president de MÉS construiria una autopista pel Migjorn mallorquí, i que, mentrestant, passats vuit anys, un bon grapat dels quals amb Pedro Sánchez al Govern espanyol de Madrid, Francina Armengol seria incapaç de dur cap aquí els doblers per executar el conveni ferroviari que haurien de servir per fer arribar el tren fins a Artà i Cala Rajada. Va passar també amb la mobilització dels docents i tants de somnis abaratits dels quals semblava que no hi havia el dret d’exigir responsabilitats perquè els encarregats d’abaratir-los presumptament coixejaven del mateix peu que els qui havien duit les camisetes verdes. Els governs de la progressia sembla que poden actuar just com a dic de contenció perquè les coses no vagin més malament. Però la tornada arrere de les polítiques perpetrades per la dreta és dificilíssima. O no es recorda ningú de les resistències que va posar el PSOE a la presència del requisit del català dins la sanitat? Potser ara tornaran sortir a dir que amb la llengua no s’hi juga, i que la dreta, a més de dreta és també extrema.
El PSOE, però també els partits que li donen suport cada vegada que governa aquí, saben que tenen un vot captiu que molt difícilment podrà votar cap altra cosa que no sigui una d’aquestes tres marques, que, ja sigui per les maldats i perversions de la política autonòmica subjugada a la metròpoli madrilenya, ja sigui per les relacions feudalitzants del PSIB amb el PSOE espanyol, ja sigui pels complexos de l’esquerra sobiranista, ja sigui per la desestructuració de l’esquerra alternativa espanyola, no fan més que, una vegada darrere l’altra abaratir els somnis que els han enaltit al poder. D’aquí, molt segurament, surt l’abstenció que ha acabat permetent la presència de la dreta i l’extrema dreta a les institucions illenques.
Una llàstima que l’esquerra no sàpiga aprofitar el temps quan governa.
