Està essent un estiu més fred del que record l’any passat, i alhora a moments continuu tenint la sensació que si no pos les cames al safareig a partir de les dotze, em comença a endormiscar la calor. La percepció és tan relativa… potser fa inclús més calor que l’any passat, però uns dies de pluja fan pensar: enguany és millor, i el bon humor es pot estendre inclús uns dies més enllà de la fresca.
Així i tot, a l’agost ho tenc ben clar: me’n vaig als Alps. On sigui verd, i on el riu flueixi amb l’aigua clara. Començar a fer el que se’n diu “turisme fora de temporada” encara que avui amb la globalització el turisme ja és una cosa de tot l’any.
Mir les notícies, veig que parlen del tema de la guerra, tenc ganes que s’acabi. Veig com de malalts i vells estan els dos: tant en Biden com en Putin, i pens seriosament que el karma deu existir. Encara que no puc saber molt més enllà. Així i tot, torn al meu petit gran món, un món particular que no sé si vaig fer bé o no en seguir… a vegades pens que és massa “paral·lel” als del meu costat, però després record que mai saps qui tens vertaderament de veí.
Avui, més que mai, sé que existeix una Mallorca secreta, oculta, i alhora segurament no tan enfora de la vista, i ho trob molt paradoxal. Crec que n’he escrit altres vegades ja… potser és que tenc una obsessió. Bé, sigui com sigui: estic segura que tot el que pensam impossible, està assegut prenent una sangria en un xalet de Banyalbufar o un fora vila devora Portocolom. Jo sé, i no es que ho cregui, que en menys d’un radi de 10 km cada un de nosaltres té una altra persona que viu d’una forma totalment extraordinària i inimaginable.
Quina és la diferència entre uns i altres? Valor.
Em fa gràcia, que “valor” pugui significar valentia, i alhora valor monetari. Perquè tampoc pens que vagin deslligats. Però més enllà d’aquesta qüestió, crec que el valor més gran que pot tenir algú és ser qui és. Així, sense massa redols ni complicacions. “Ser qui ets”, i no avergonyir-te’n, pot costar als que sempre ens han donat el darrer lloc. A Rússia hi ha una dita que diu: la lletra Я /ia/ -que a més de ser un so significa “jo”- és la darrera de l’alfabet. Així eduquen nens que ni se senten amb permís per intentar canviar el món: això sí, molt obedients.
Som tan obedients només per una raó, perquè creiem que l’esforç algun dia du recompensa. I així estam, fent esforços sense plaer. Buscant un “propòsit”.
Molts volem canviar, consumim formacions, i informacions sense parar. Busquem problemes, traumes, mètodes, manifestació, tècniques, ioga, recordar fer un business plan, i alhora somriure… però no saps on vas i tot es fa un rebombori: no hi ha coherència, estructura, el camí de vida es difumina, i en el pitjor dels casos: es comença a dubtar de les nostres capacitats:
Però i si poguéssim…
transcendir qualsevol paradigma,
no identificar-nos amb el moment que vivim sinó
transformar-ho
gaudir-ho.
Oblida’t del propòsit,
entra en servei.
Oblida’t de mètodes tediosos,
entra a l’activació vital.
Oblida’t de veritats rígides,
entra a la del teu cos.
Des del cos,
el cos és universal,
i és per això que des d’allà, em sents.
