Les noves generacions de cavallistes tenen ben clar que els esperen uns bons anys pel davant, però són conscients que l’afició i la dedicació en aquest esport no és tan gran com ho era fa un temps
Miguel Julio Burdiel : “És la meva vida ara mateix”
Miguel Julio Burdiel té 19 anys i és l’únic de la seva família que competeix a carreres de trot. Des de ben petit, els seus pares el portaven a veure les curses a l’hipòdrom, on es va aficionar als cavalls. Ara fa uns cinc anys, quan en tenia al voltant de 14, es va treure la llicència per poder ser menador. “És la meva vida ara mateix”, assegura el jove aprenent. Tot i això veu molt complicat poder-s’hi dedicar de manera professional”.
Igual que molts altres, va créixer envoltat d’una gran afició pel trot. En un moment de gran esplendor. Ara mateix, però, aquest esport no està tan viu: “aquí a Mallorca està en crisi, tot se’n va per avall”. Ara bé, Miguel Julio Burdiel està convençut que “el trot no morirà, però tampoc arribarà a ser el que era abans”. Encara que hi continuarà havent carreres, “no serà com un temps”, el que “sap greu” a l’aprenent. Tot i això, explica que els i les cavallistes hi dediquen moltes hores i són un petit reclam per a l’afició.
Ja fa “un temps, qualsevol anava a córrer, però ara s’han de preparar els cavalls i per això es necessiten doblers”, afirma.
Roser Sureda: “Ve una generació forta que podria fer avançar el trot”
Roser Sureda és una de les aprenents més joves que hi ha ara mateix a Manacor. I amb 16 anys combina els seus estudis de 4t d’ESO amb el trot, un esport al qual li dedica moltes hores. A ella, l’afició li ve de família, el que la va empènyer a iniciar-se al minitrot amb 7 anys. Ara, amb 16, ja és aprenent i després de les primeres carreres en aquesta categoria pot assegurar que “els resultats són bons, però hi ha coses a millorar”.
Així, la cavallista es mostra optimista i creu possible poder-s’hi dedicar de manera professional en un futur no molt llunyà. “Amb esforç i paciència” ho podria aconseguir. D’altra banda, l’aprenent no descarta estudiar alguna carrera, com ara veterinària per contribuir a la reproducció equina.
Ara bé, Roser Sureda assegura que ni a ella ni als seus companys i companyes els agrada “veure el trot tan apagat”. La situació, però, no els fa perdre “l’esperança que algun dia pugui tornar a ser com abans”. N’està segura que “ve una generació forta que podria fer avançar el trot” una altra vegada, però fa falta molta afició “per poder-lo dur enfora”.
Sap, també, que en aquests moments és complicat que la societat s’hi torni a aficionar.
Toni Nicolau: “Als cavalls no els tenim com un hobby ni un animal”
Toni Nicolau, de 22 anys, va créixer al si d’una família aficionada als cavalls. El seu pare i la seva tieta també hi competien, explica. I d’aquí la seva dedicació i afició. No recorda amb exactitud com es va iniciar en aquest esport, però va començar a menar ponis tot d’una que se l’hi va permetre. Fent un petit balanç de les darreres temporades, afirma que l’any passat “va anar bé” i va ser l’aprenent més regular del 2020. “Enguany no ha anat igual, però no ens podem queixar”. Ara per ara, el trot per Toni Nicolau és com una afició, però “tant de bo m’hi pogués dedicar”, conclou.
Amb quatre cavalls propis, inverteix unes vuit hores a cuidar-los i entrenar-los. S’assegura que no els hi falti res. Al final, ho entén com una manera de viure. “Als cavalls no els tenim com un hobby ni un animal, els tenim com una família”.
Recorda que fa un temps anava “a les carreres i veia molta gent gaudir”, ara “només hi ha els propietaris dels cavalls i els competidors”. “Hi ha afició, però no tanta com abans”. És més, els aprenents lluiten perquè “no caigui”. Però perquè això sigui possible s’ha de donar a conèixer el trot i fer-ne encara més difusió, segons explica. Per acabar, vol recordar que “és un esport molt divertit i emocionant”, afegeix. És una injecció d’energia. “El vius”.
Antònia Riera: “Esper que els joves d’avui en dia s’hi vulguin dedicar perquè, si no, quedarà obsolet”
El trot ja “no és el que era” i costa que la gent “hi vulgui anar o dedicar-s’hi”, comenta Antònia Riera, aprenent de 16 anys. Espera “que els joves d’avui en dia s’hi vulguin dedicar perquè, si no, quedarà obsolet”, al que afegeix que aquest esport “ha quedat com a molt apartat”. Amb això, explica que intenten “promocionar-se perquè els joves s’hi aficionin”. Abans de la pandèmia van intentar que la societat hi anàs tot organitzant algun sopar o activitat, però no van obtenir els resultats esperats.
Per tant, guanyar aficionats es fa complicat. I no només es deu a les circumstàncies sociosanitàries que ens toca viure, sinó que imagina que “la gent ha trobat altres entreteniments”. Lamenta que darrerament, “tu vas per la pista i només hi ha menadors i propietaris”, i això és “molt poca gent”. És veritat, però, que a la darrera cursa hi varen anar “més persones perquè era la classificació pel gran premi”. Espera que, a la llarga, “hi pugui haver més afició”.
És cert que, per ara, Antònia Riera no contempla el trot com una sortida professional. “Per jo el trot és més un hobby”, però això no significa, en cap cas, que arribi a apartar aquest esport de la seva vida. Ho entén com una afició per passar una bona estona i poder compaginar amb altres feines. Ara bé, s’hi esforça al cent per cent “perquè si no, no té sentit”. “No és una broma” per ella. El que pretén conservar al llarg del temps.
És destacable que com molts dels seus companys i companyes l’afició al trot li ve des de casa. Gairebé no ha tingut l’oportunitat de triar practicar el trot o no, ja que la seva família n’és professional. “No em quedava altre remei”, bromeja.
