Enguany ha estat un dels meus darrers estius de la vintena, en concret el penúltim. Els trenta s’acosten en silenci, a poc a poc, mirant-nos de reüll a mi i a totes les meves amigues. De moment no em preocupen. De fet, m’agrada la idea de canviar de dècada. M’agrada perquè sent del cert que el canvi és real: no només de número, sinó d’etapa vital. Els vint anys han estat bé. M’he divertit, he plorat, m’he enamorat, he ballat. Gràcies, vintena, tot un detall. Ara veig el que s’acosta i pens: continuaré fent totes aquestes coses als trenta? La meva intuïció diu que sí, i que a més ho faré sense passar tanta pena.
De moment, gairebé tots els relats que m’arriben de la trentena tenen un denominador comú: la crisi dels trenta arribarà. Sí o sí. No hi ha escapatòria. Per això, jo que soc l’eterna alumna aplicada, darrerament esper amb paciència aquest daltabaix. Cada dia analitz les meves decisions pensant si per fi ha arribat el dia: m’he apuntat a ceràmica perquè vull o perquè tenc la crisi dels trenta? Estic anant al gimnàs tres dies a la setmana perquè m’agrada o perquè tenc la crisi dels trenta? No me fa ganes sortir de festa perquè sí o perquè tenc la crisi dels trenta? És esgotador.
Diuen que les crisis venen o dos anys abans (en el meu cas, ara) o dos anys després. No sé quan m’arribarà la meva, però per si un cas he decidit fer una llista de coses que m’han deixat de preocupar durant la vintena i que, per tant, puc continuar fent durant els trenta sense pensar que és una crisi: posar-me crop tops, fer-me les ungles, dir que no a feines que no vull fer (també a algunes que vull fer però no estan ben pagades), anar tota sola als llocs, publicar vídeos a xarxes, dir cringe, random o demure, maquillar-me, comprar-me menjar preparat, ser validada com a entitat femenina autosuficient per una entitat masculina, fer enfadar els homes, contradir els homes, no agradar als homes, que m’agradin els homes. Tampoc em preocupen les festes, les baby showers, els haters, tenir el cotxe net, les decisions de persones que no m’importen, la televisió, posar-me minifalda, escoltar Taylor Swift, tenir canes, arrugues i bosses als ulls.
Qualsevol amant del control com jo sap que una llista mai va tota sola, sempre l’acompanya el seu revers. Per això també he pensat en les coses que sí em preocupen al final de la vintena i que, per tant, puc continuar pensant durant els trenta sense saber si és una crisi: la meteorologia, com faig sentir als altres, per què Miranda Hobbes no va ser lesbiana des del principi de la sèrie, quants cafès puc prendre al dia, quin és el millor llibre de l’estiu, quin és el meu color de subratllador preferit, els drets LGBTIQ+, el genocidi a Palestina, quina de les meves amigues serà mare primer (o si ho seré jo), per què sembla que els homes no acaben de ser mai del tot feministes, quin és el millor horari de feina que puc tenir, quantes rentadores puc posar en un dia, viatjar a Argentina, quants diners tenc al banc. També m’inquieten les noces, els infants, els equips de feina, tot el que no sé d’un lloc i les persones que hi treballen, cada quant he de canviar l’oli del cotxe, si faré mai el Torrent de Pareis, els llibres d’autoajuda, els pòdcasts, la gent que no surt de l’armari, l’armari en sí, la mort dels meus pares, fins quant dura l’amor, què hi ha després de l’amor, per què el desig sembla incontrolable, la paraula compromís, els diumenges horabaixa.
El final dels vint és ple de gent que te diu com t’has de sentir ara que arriba aquell moment de la vida en què es prenen Grans Decisions. De moment, l’única decisió que em sembla prou important per deixar de classificar què em preocupa i què no és que les amigues m’esperen per berenar. Feliç volta al sol a tothom que arriba, com jo, un poc exhausta un poc expectant un poc animada un poc amb por un poc feliç i un poc espantada, al final de la vintena.
