Entre la gentada que em llegeix, n’hi ha que em pregunten sobre Quíbia i els quíbers. Es veu que jo, temerari, he fet servir aquests mots a qualque escrit. Per donar satisfacció a aquests admiradors, encetaré la troca, perquè té molta cosa de rondalla meravellosa de Max Lüthi.
Temps enrere en Llorenç Mostel, profeta i vividor quíber, de professió mercader, va començar a fer servir la paraula quíber, en principi per anomenar segons quines persones que li havien fet patxoca. Amb el temps la denominació es va restringir, o la vàrem restringir, a la gent amb qui ell es feia. Manacorins o manacorers, felanitxers, gabellins, llorencins, santanyiners. Un bon dia, preguntat sobre el nom del país on vivim els quíbers, sense dubtar-ho respongué Quíbia.
Cal esmentar que en Mostel mai no va mostrar cap interès per la cultura llibresca ni per l’escriptura. O sigui que la invenció del nom difícilment deu tenir cap relació amb el famós pas de Khyber que enllaça l’Afganistan amb el Pakistan.
De llavors ençà el paisatge quíber anà prenent forma. Podríem dir que Quíbia és el territori encamellat damunt la serra de Llevant, a banda de la mar hi ha la Marina i a l’altra banda els territoris fronterers de la comarca. Al Museu de Manacor hi ha un mapa de l’època islàmica de Mallorca on apareixen els yuz o districtes en què estava dividida l’illa. Manaqur i Yartan corresponien més o menys al territori quíber. Cal afegir que en Mostel, Mustafil o Mustahil també anomenat, reivindicava a través del cognom Bennàsser, que també apareix entre els meus avantpassats, una certa individualitat en relació a la conquesta catalana. No us malpenseu, en Mostel, tenia clar qui eren els espanyols i qui érem nosaltres, endemés d’usar paraules com gos i got sense cap mena de trava.
Com va dir el fill de Bernat Vidal i Tomàs, al cel sien tots dos, apotecari lletraferit del sud de Quíbia, les serres de Llevant no són tan espectaculars com la de Tramuntana, però també tenen el seu encant. I en aquestes cales, turons i garrigues hi viu una gent ben relacionada amb la mar i els seus productes, bruixada per barquejar, pescar i trescar per la vorera de mar, malgrat les construccions que ho impedeixen cada cop més, amb el vistiplau o bé la ignorància dels polítics que heu elegit.
A Quíbia assequen tomàtigues a l’estiu per menjar-se-les al llarg de l’hivern. Ja reparareu si fora de Quíbia també ho fan. Qualcú també ha dit que els quíbers tenen més tendència a nedar en pèl a la mar que no els habitants d’altres indrets de l’illa, qui sap. Hi ha un vi blanc que va adoptar el nom mostelià. El secret és que el mateix Mostel havia fet feina, és una manera de dir, en aquest celler felanitxer.
Els orígens de Quíbia es remunten al bar Catòlic i als Esperits de Manacor, al Garatge de Sant Llorenç, a l’Orient i can Patilla de Capdepera, al Serpens de Cala Rajada, al Mil i u o can Moix felanitxers. Locals plens de joia, comunicació elèctrica i sovint música.
N’hi ha que es pregunten on són els límits, la frontera de Quíbia. Això, com tot avui en dia, és un terreny movedís. De sud a nord, Porreres, Vilafranca, Petra, Ariany, Sant Joan… formen part de la comarca mítica? Quíbia és un país acollidor, esqueixat i brutalment esperançat, per la convicció de la pròpia força i de la caparrudesa de continuar essent com som. Qui vulgui hi té camp obert, les credencials es creen amb el contacte físic i extrasensorial.
Peu de foto: Tothom los feia amples en passar
Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)
