Antoni Llabata Gelabert, Llabates, (Capdepera, 1929) era pescador i recordava bé la fressa dels vellmarins a les xarxes i tragèdies importants de pescadors que moriren fent la seva feina. Parlava una llengua d’altre temps…
Quan el vell marí foradava les xarxes dels pescadors, deixava una marca inconfusible…
Sí. Feia tres forats. Un forat amb el cap i dos forats més petits amb les aletes. Jo era un bergantell, em vaig amarinar (1) amb el “Sant Antoni”, un llaüt de 33 pams. Anàrem un parell de dies a pescar de moruna a Ciutadella. Teníem el cóp (2) ple de círvies. El patró, l’amo en Joan “Castus”, diu “traurem demà i farem correu” (3), però un vell marí va entrar dins la moruna i les círvies fugiren. Vaig saber que qualcú li va tirar un berrobí i el mataren. Quan mataven un vell marí l’exposaven a qualque portassa i feien pagar per veure’l i la gent es retratava amb el vell marí mort…
Quan anaveu a pescar a Menorca amb el “Sant Antoni”, on dormíeu?
Dormíem “a bordo”. Romaníem a qualque cala arrecerada. Esteníem el pallet (4) damunt els pallols (5). Si érem dues barques, abarloàvem (6). Si havíem agafat calamars de lluna, botàvem en terra i cercàvem rabassons de mata per fer foc dins una tina que dúiem “a bordo”. La tina, a baix, duia quatre dits de calç per no cremar el cul. A Menorca, el peix no estava tan caçat… en aquell temps sempre anàvem descalços, en l’hivern no dúiem esclops (7) ni guants, si trèiem un peix amb pues ens llevàvem la gorra, la gorra feia de guant…
També canviàveu peix per productes dels pagesos menorquins?
Sí. El patró em deia “Toni, ves a canviar aquest caixó de peix per formatge”. Em posava unes sabates i anava a qualque possessió avinent. El peix de saber (8) era molt apreciat, encara més que el peix de vaire (9). A Mallorca també en fèiem, de canvi. De vegades fondejàvem dins el caló de Farrutx. En aquell temps jo era l’encarregat de ciavogar (10) i de mirar pel vidre (sota l’aigua). Dúiem un caixó de peix a l’ermita de Betlem per fer canvi. Un dia que érem a l’ermita, a un al.lot que dúiem a la barca, un ermità li va dir: “I què no et voldries fer ermità?” I l’al.lot va respondre “ni ermità (11) ni cornet” (riu)…
Abans, molts fusters empraven la pell d’un peix per a fregar els mobles.
Llavors, els fusters veníen a cercar escat. Fregaven els mobles amb pell d’escat. Aquesta bastina ja ha fugit de tot…
Abans, quan no existien les xarxes de fibres sintètiques, els ormejos de pesca s’havien de tenyir per a la seva conservació…
Llavors, les xarxes, les almadraves, els tresmalls mariners, les soltes, tot era de cànyom i cotó. Es tenyien cada quinze dies d’escorça de pi, bullien a unes calderes que hi havia aquí (al moll de cala Rajada).
El patró era molt respectat pels seus mariners…
Sí. Eren molt respectats. Els patrons vells tenien com un instint. El que deia el patró anava a missa. La barcada feia el patró i el patró feia la barcada… els patrons d’un temps sabien bé quan venia mal temps. Si migjornejava molt fort, aviat vendria nord. Quinze dies després d’una boirada ve una gregalada. El patrons miraven els estels: Les tres Maries, Les Cabrelles, que són set, Els Deiols, l’estel de l’Auba. Hi havia una cançó de l’estel de l’auba: S’estel de sa tramutana ha fet gran resplendor, facem una llamarada i torrarem un botifarró (riu)…
En sabeu d’indicis de canvi de temps, vós?
Hi havia “les filadores”, que també els déiem “els dofins”, que eren un niguls prims i llargs que eren senya de mal temps. Si el Farrutx es posava barret (12), venia aigua. Si surt la Mare de Déu dels Pelats (13) no pesquen res. Deien “vent serverí, ni peix ni conill” (vent de llebeig)…
Quina és la mentida més grossa que heu sentit contar a un pescador?
Hi havia “els Putxos” que duien “l’Alzina”. Eren molt mentiders. Un dia, un Puig va dir “he agafat una sípia molt grossa, vaig fer un nuu als sagrins (14), me la vaig penjar pel coll i encara arrossegava pen terra” (riu)…
M’han parlat d’algunes desaparicions de mariners…
L’any 43 va ser la tragèdia més grossa. “Els Cubanos” feien bols (15) a les oblades i es va morir el pare i els dos fills i encara no saben que va passar… en Blas i un altre pescaven calamars. Un dormia i l’altre quedava de guarda. En Blas es despert i no va trobarl’altre i no han sabut mai què va passar. El sogre de l’amo en Biel “Barona” va trabucar per mor d’una ratxa de vent i va quedar davall el triquet (16)…
Uh!, escarrufa això que contau!
Regira el ventre…
