Antoni Puig
Sens dubte el període més conegut a nivell popular de la prehistòria mallorquina és el talaiòtic. Aquesta curta etapa, caracteritzada pels impressionants monuments que li donen nom, s’inicià al final de l’Edat del Bronze i s’estengué fins a la primera etapa de l’Edat del Ferro. Convencionalment, avui l’Època Talaiòtica se situa al voltant dels anys 900 i 550 abans de la nostra Era. En aquell moment, les Pitiüses no pertanyien a aquesta cultura que allà mai es va desenvolupar, és a dir, la cultura talaiòtica és exclusiva de Mallorca i Menorca. Al voltant de l’any 550 ANE alguns canvis identificats pels arqueòlegs als jaciments talaiòtics suggereixen que s’ha de parlar d’una altra cultura. Tal vegada el més important és l’abandonament dels talaiots que, tot i ser usats per generacions, no tornen a ser construïts començant un declivi lent i inexorable. No existeix un consens entre els estudiosos sobre el nom de l’etapa que va començar després, tal vegada el nom que ha fet més fortuna fins avui és el de Posttalaiòtic, però és un terme ben ambigu, ja que podríem dir que avui, l’any 2020, som a una època posterior a la talaiòtica. Per això hi ha una altra denominació que també s’usa i que descriu els habitants de Mallorca i Menorca tal com els anomenaven els autors grecs i llatins d’aquell moment: balears. Però avui no hem de parlar de l’Època Balear sinó de la talaiòtica i dels exemples que en tenim al Llevant mallorquí.
De l’Època Talaiòtica existeixen al nostre voltant molt bons exemples, com per exemple els talaiots del poblat de s’Illot, a Sant Llorenç des Cardassar. Allà, a més de dos talaiots circulars, hi trobam un monument que pareix precedir als primers talaiots, justament construït sobre un edifici de l’Edat del Bronze. Aquests monuments –a vegades anomenats turriformes en lloc de talaiots– precedirien als primers talaiots, encara que aquesta seqüència no ha estat provada com a patró general. D’aquests turriformes en tenim un altre bon exemple a Artà, al poblat de Ses Païsses, on el monument central presenta unes característiques semblants. Per trobar bon exemple de talaiot, entès com un d’edifici circular –de l’existència contemporània de talaiots quadrats n’haurem de xerrar en una altra ocasió– podem anar a la Colònia de Sant Pere, concretament a Sa Canova, on podrem admirar un dels talaiots més impressionants de Mallorca. Les pedres del seu mur perimetral i la seva columna central són de mides colossals, a vegades superiors als 2 m de longitud. Com en la resta d’exemples, la tècnica de construcció és la pedra en sec amb els murs de doble parament, és a dir, un parament exterior que és on justament s’usen les pedres més grosses, un parament interior de pedres més petites, i un reble intern –dins el mur– compost de pedres de mides encara més discretes. Finalment, la factura de la columna sempre sol ser la següent: una successió de pedres col·locades una damunt l’altra de manera que cada pedra forma un nivell i on les pedres més petites són les de la base mentre les més grosses es reserven per la part superior de la columna, unes característiques que responen a l’anomenada “columna mediterrània”.
No tots els talaiots són tan coneguts com els de Sa Canova, de s’Illot o el de Na Pol, aquest darrer a Sa Coma, sinó que la major part d’aquests jaciments es troben a llocs poc accessibles, com el talaiot de Son Lluc, a Son Servera, o enmig de terres de conreu on es fa difícil accedir per admirar les seves característiques, com a Es Rafalet Vell, a Manacor. Per això, moltes vegades, malgrat haver estat al nostre voltant des de molt abans que existissin els nostres llinatges són molt poc coneguts pel gran públic. Per això, fins i tot perviuen llegendes sobre el seu origen com les associades a noms com el Claper dels gegants o dels Moros. Per sort, avui la ciència moderna ens ofereix molts més detalls sobre la seva cronologia i origen, per la resta, només ens hem de cercar informació als llocs adequats i fixar-mos en allò que tenim més a prop, segur que hi ha qualque talaiot.
