Així era Manacor… l’any 1850

Albert Carvajal

Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870) va ser un destacat polític liberal autor d’un ‘Diccionari Geogràfic Estadístic d’Espanya i les seves possessions d’Ultramar’. L’obra, publicada entre 1845 i 1850, està composta per 16 volums en els quals s’analitzen totes les poblacions d’Espanya. En el tom XI, publicat l’any 1850, hi trobam l’entrada dedicada a Manacor. Aleshores, la nostra vila ja era cap del partit judicial del mateix nom i comprenia dues mil cases, grosses i de belles façanes. L’autor destaca que n’hi havia de molt antigues, com la que va ser antic palau dels reis de Mallorca.
La trama urbana estava formada per carrers espaiosos i comptava amb diferents places. A la plaça principal (actualment plaça de la Constitució), es localitzava la casa consistorial i la presó, si bé feia alguns anys que s’havien traslladat a l’antic convent de sant Vicenç Ferrer a causa de la poca cabuda dels edificis que ocupaven. Manacor tenia una escola d’instrucció primària dotada amb dos mil cinc-cents rals de velló anuals a la qual assistien vuitanta nins. A l’escola de nines hi acudien cinquanta alumnes i era dirigida per una mestra amb una pensió de quatre-cents rals.
L’església parroquial tenia per titular la Mare de Déu dels Dolors i l’assistien deu vicaris, vint-i-un beneficiats i altres preveres acollits i exclaustrats. De fet, aquells anys la rectoria era vacant i exercia com a tal un ecònom. El vell convent era servit per quatre frares exclaustrats i funcionava com ajuda de parròquia. Al centre de la vila es trobava un edifici destinat a hospital i casa de beneficència. El correu es rebia de la capital sense dia fix. El terme municipal comprenia, a més del lloc de Sant Llorenç, moltes cases de possessió algunes de les quals tenien oratoris amb missa els dies festius: Son Mesquida, Son Joan Macià, es Rafal Pudent, Mendia, Llodrà i Son Sureda. A Cala Manacor destacava una torre de molta utilitat per trobar la boca de la cala. Malgrat que estava protegida dels vents, tenia poca profunditat i era estreta de manera que només hi podien fondejar embarcacions de poc calat.
La nostra vila produïa cereals; llegums; poc oli; molt de vi (però de baixa qualitat i que es destinava a fer aiguardent); formatges i figues seques. Abundava la cria d’ovelles i mules així com la caça de llebres, conills i perdius, a més de la pesca. Quant a la indústria, hi havia una fàbrica de teixits; vint-i-tres alambins; quaranta-cinc molins de vent i dos molins d’aigua. S’exportaven cereals, llegums, ovelles i llana. Per contra, s’importaven arròs, oli, patates i hortalisses. Se celebraven tres fires els tres primers diumenges del mes de setembre i l’intercanvi principal era el d’animals. La població era de 2.215 veïns, 10.315 ànimes. Els jornalers cobraven de mitjana tres rals diaris els homes i 1 ral les dones i els nins. La carretera principal amb Palma no tenia aturada de postes ni servei de diligència, sinó humils hostals i una tartana que sortia de la vila els dilluns i els dijous i que retornava de la capital els dimecres i els dissabtes.
Per als ulls de Madoz, els manacorins i manacorines érem afables, de costums religiosos i robustos.