Ha circulat aquests dies per les xarxes això que es diu modernament una story (no ho confongueu amb un estorí, que serveix per posar els peus descalços quan ens alçam…

Així era Manacor… l’any 1850
Albert Carvajal
Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870) va ser un destacat polític liberal autor d’un ‘Diccionari Geogràfic Estadístic d’Espanya i les seves possessions d’Ultramar’. L’obra, publicada entre 1845 i 1850, està composta per 16 volums en els quals s’analitzen totes les poblacions d’Espanya. En el tom XI, publicat l’any 1850, hi trobam l’entrada dedicada a Manacor. Aleshores, la nostra vila ja era cap del partit judicial del mateix nom i comprenia dues mil cases, grosses i de belles façanes. L’autor destaca que n’hi havia de molt antigues, com la que va ser antic palau dels reis de Mallorca.
La trama urbana estava formada per carrers espaiosos i comptava amb diferents places. A la plaça principal (actualment plaça de la Constitució), es localitzava la casa consistorial i la presó, si bé feia alguns anys que s’havien traslladat a l’antic convent de sant Vicenç Ferrer a causa de la poca cabuda dels edificis que ocupaven. Manacor tenia una escola d’instrucció primària dotada amb dos mil cinc-cents rals de velló anuals a la qual assistien vuitanta nins. A l’escola de nines hi acudien cinquanta alumnes i era dirigida per una mestra amb una pensió de quatre-cents rals.
L’església parroquial tenia per titular la Mare de Déu dels Dolors i l’assistien deu vicaris, vint-i-un beneficiats i altres preveres acollits i exclaustrats. De fet, aquells anys la rectoria era vacant i exercia com a tal un ecònom. El vell convent era servit per quatre frares exclaustrats i funcionava com ajuda de parròquia. Al centre de la vila es trobava un edifici destinat a hospital i casa de beneficència. El correu es rebia de la capital sense dia fix. El terme municipal comprenia, a més del lloc de Sant Llorenç, moltes cases de possessió algunes de les quals tenien oratoris amb missa els dies festius: Son Mesquida, Son Joan Macià, es Rafal Pudent, Mendia, Llodrà i Son Sureda. A Cala Manacor destacava una torre de molta utilitat per trobar la boca de la cala. Malgrat que estava protegida dels vents, tenia poca profunditat i era estreta de manera que només hi podien fondejar embarcacions de poc calat.
La nostra vila produïa cereals; llegums; poc oli; molt de vi (però de baixa qualitat i que es destinava a fer aiguardent); formatges i figues seques. Abundava la cria d’ovelles i mules així com la caça de llebres, conills i perdius, a més de la pesca. Quant a la indústria, hi havia una fàbrica de teixits; vint-i-tres alambins; quaranta-cinc molins de vent i dos molins d’aigua. S’exportaven cereals, llegums, ovelles i llana. Per contra, s’importaven arròs, oli, patates i hortalisses. Se celebraven tres fires els tres primers diumenges del mes de setembre i l’intercanvi principal era el d’animals. La població era de 2.215 veïns, 10.315 ànimes. Els jornalers cobraven de mitjana tres rals diaris els homes i 1 ral les dones i els nins. La carretera principal amb Palma no tenia aturada de postes ni servei de diligència, sinó humils hostals i una tartana que sortia de la vila els dilluns i els dijous i que retornava de la capital els dimecres i els dissabtes.
Per als ulls de Madoz, els manacorins i manacorines érem afables, de costums religiosos i robustos.