Arribam un novembre més a la celebració del 25N, la diada mundial per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones. D’uns anys ençà, el feminisme i la reivindicació de la plena igualtat entre homes i dones ha cobrat una rellevància social important, fins al punt que els fonaments de l’statu quo imperant s’han vist, si més no, remoguts. Avui són més, i són moltes, les dones i homes que creuen que cal fer camí per assolir la plena igualtat i, sobretot, per fer minvar o eliminar d’arrel cada una de les rèmores del vell patriarcat que encara avui arrossega la nostra societat. El patriarcat, com qualsevol altra manifestació de poder (pensam també en el capitalisme, pensam també en els estats opressors com Espanya) tenen dues formes per amansir la fera ferida i revolucionària que el qüestiona. La primera és l’assimilacionista, que cerca incloure amb retòriques buides dins allò que entenem com a discurs de centralitat, altrament conegut com “allò políticament correcte”, el relat del canvi radical que el qüestiona. S’aconsegueix amb paraules, i s’aconsegueix amb l’adopció de persones lluitadores al servei d’un sistema que, tanmateix, no vol, segurament tampoc no pot, separar-se de la podridura que li és inherent. Funciona, sempre fins a un cert punt. Ha passat amb l’ecologisme. Ha passat, en certa mesura, amb el feminisme.
Però alerta. Quan l’assimilacionisme s’esgota perquè les paraules no duen fets darrere, quan s’acaba perquè qui, després d’empènyer des de dedins, espera un gest de canvi, una acció concreta, un qüestionament definitiu, per què no absolut, del sistema, aleshores, l’assimilacionisme esdevé reacció. S’activen tots els mecanismes reaccionaris, sorgeixen les postures a la defensiva primer, i finalment apareixen, reneixen, tornen, les actituds violentes i agressives contra tot allò que pugui haver qüestionat el sistema. Hi som, ara, en aquesta tessitura. El patriarcat ens ha intentat enganar, sense aconseguir-ho. La població es revolta. I reneixen de dins les cendres els malvicis més rancis, més altius, més repressors, més feixistes. Ho tenim davant el nas. Vox és dins el Consell de Mallorca. Vox, el partit negacionista de les violències contra les dones, és qui dona suport, i fiscalitza, o tutela, les polítiques del Govern que lidera Margalida Prohens.
Cal una reflexió fonda per mirar de comprendre què és el que ens ha menat fins aquí com a societat, i fomentar, una vegada més, incansablement, les passes per reprendre el camí de la concòrdia i la comprensió, de la humanitat i la solidaritat, de la igualtat de drets per a totes les persones.
Només així podrem parlar d’una societat més justa i més humana, que és, suposam, el que tothom vol.
