skip to Main Content

“En aquell temps era habitual que a un ferit de guerra se li oferís la concessió d’un estanc”

Parlam amb Bel Riera, propietària actual del conegut com a estanc del tren, dels seus 120 anys d’història.

Anar a lluitar a les guerres colonials fou un malson que hagueren de patir molts de fills de les classes populars d’una Espanya colonial en decadència. Només la meitat dels que partien tornaven, de manera que fer-ho ferit, es pot dir així, era fins i tot una sort.
Aquesta, de fet, és la ventura que tingué Bartomeu Oliver Juan, repadrí de Bel Riera, que tornà de la guerra de Cuba ferit a un dit d’un peu. L’actual propietària ens explica que “en aquell temps era habitual que a un ferit de guerra se li donés la concessió d’un estanc i al meu repadrí, el 1904, li concediren l’estanc, pens jo, com a compensació pels seus serveis durant la guerra”.

Tres generacions d’estanqueres: Maria Febrer, Juana Oliver i Bel Riera
Primera carta de concessió de l’estanc

 

Juana Aina Mascaró, vídua de Bartomeu Oliver i repadrina de Bel Riera

Durant aquests 120 anys de trajectòria, el negoci ha anat passant de generació en generació fins avui. Bartomeu Oliver morí, i la seva vídua, Juana Aina Mascaró Bauzà, l’heretà. Més endavant, aquest passà a les mans del fill, Juan Oliver Mascaró, que també deixà vídua la seva dona, Maria Febrer, qui s’encarregà des de llavors del negoci. Juana Oliver, filla de Maria i Juan, l’heretà abans de la mort d’aquesta fins que Bel Riera en prengué les regnes. Quatre generacions són, per tant, el testimoni d’aquests 120 anys d’història d’un bocí de Manacor.

Juan Oliver Mascaró, fill de Bartomeu Oliver i Juana Aina i padrí de Bel Riera

Bel Riera ens explica que l’estanc tingué la sort d’estar en una zona industrial, força favorable per a la venda dels seus productes, i just al costat de l’estació de tren, que acabà batiant el negoci: “De les fàbriques d’embotits, aiguardent, electricitat o mobles de Ca n’Avellanet, Can Pinya, Can Servera i Ca n’Oliver o del taller de ferrers de Cas Pollet, en sortien homes amb ganes de consumir tabac”. Riera ens explica que “Joana Aina, amb molta visió de negoci, muntà un bufet per oferir copetes de licor com a reclam perquè la gent comprés tabac i que començà a incorporar altres productes com ara el llavorim. En un principi, sols s’hi venien productes estancats, com ara quarterons de tabac o ‘picadura de liar selecta‘, com es deia llavors. L’anaven a cercar amb una saca al magatzem de tabac de Manacor, situat al carrer València”. Més tard, conta, arribaren els cigars fets i empaquetats, de marques que a alguns encara us sonaran: Ideales, Celtas Cortos o els purets Farias.

Maria Febrer, padrina de Bel Riera

L’estanc fou també testimoni de moments complicats, com ara la post­guerra, quan els consumidors de tabac havien d’estar ben pendents d’unes cartilles de racionament si volien aconseguir el tabac que es podia vendre a l’estanc. També es podia aconseguir tabac a través del contraban. Aquesta fou, de fet, una època esplendorosa per al comerç il·legal de diversos productes. El tabac que entrava d’estraperlo era més barat i sovint de més qualitat que el producte estancat, però tot i així, el negoci anà fent, fins a arribar als nostres dies: “Tot i que Maria Febrer fou coneguda per ser l’estanquera més vella d’Espanya, la que feu que l’estanc sigui el que és ara fou na Joana Oliver, que amb l’ajuda d’en Jaume Riera, el seu home, a qui tothom anomenava l’estanquer tot i no estar mai a l’estanc, començà a dur productes de papereria”. Avui, l’estanc ha hagut de fer front a un nou context que envolta el consum de tabac i ho ha fet reinventant-se i adaptant-se a les necessitats dels que hi acudeixen a comprar, amb nous productes com ara vapejadors o makla, tabac per a mastegar, que “s’ha convertit en el producte estrella”.

 

 

 

Juana Oliver (dreta), mare de Bel Riera, amb una amiga
Cartilla de racionament de tabac de la postguerra
Back To Top
Search