A l’empresa de Manacor on vós treballàreu hi acudien personatges famosíssims…
Jo feia d’engastador a Majòrica. Va venir aquell que feia de Tarzan (Johny Weissmuller), na Gina Lollobrigida, na Gilda, era una beldad, aquella dona!; en John Wayne, na “Franca” (l’esposa del dictador Franco)… un dia, don Toni Mus va comparéixer amb na Mari Sampere. En John Wayne a tots els portals s’havia d’acotar, saps que era d’alt!…
Quí eren els homes coneguts popularment a Manacor com “ses mascotes”?
“Ses “mascotes” eren en Pep de sa Cussa i un tal Llorenç. Aquests dos venien els bitllets per a la rifa de la mula de les festes de Sant Jaume. Els venien a la plaça de les Verdures. A aquests dos, la gent les deia “ses mascotes” perquè passejaven la mula, la fermaven a una baula i la tenien exposada a la plaça de les Verdures… també rifaven un be per Pasqua i per Nadal venien porcelletes pels carrers…
Venien porcelletes pels carrers?
Idò! Per Nadal venia a Manacor un felanitxer que li deien en Tòfol “Mamella”. Menava una guarda de porcelletes pels carrers, cridava fort, deia “porcelletes jo vendria!, porcelletes jo vendria!”, i tothom guaitava…
Vós váreu néixer a Fartàritx. Els al.lots de Fartàritx tenien fama d’ésser molt entremaliats…
Érem una comissió d’al.lots de Fartàritx que en féiem per salar. Me n’han passat de tot color. Un dia que no sabíem on haviem de fermar l’ase ens va pegar la brusca d’anar a fotre figues a una figuera paretjal que hi havia devora les cases de sa Torre. Ens posam a collir figues, pim-pam, pim-pena, amb això un diu “ara ve l’amo, ara ve l’amo!”, vatua el nan!, tots partiren de quatres però jo vaig pensar “ca!, aquest ara ho diu de collonada”. La qüestió és que va comparèixer l’amo en Tomeu “de sa Torre” tot coent. Me cag en la meva freixura!, m’agafa per una orella i em diu “passa’m davant!, ara, les figues que has pres les has de tornar posar una per una a l’arbre o si no hi haurà un esplet de galtades que farà colló”, i els altres al.lots d’un tros enfora que s’esbutzaven, riu que te riu. Em va entaferrar punterada de peu, diu “parteix!”…No en pensàvem cap de bona, en el Teatre Principal va ser gros!
Quina la váreu fer, al Teatre Principal?
Jo t’ho diré. Érem a veure una funció. Als de Fartàritx, els “monicipals” ens tenien ben calats, massa ell ens coneixien!. Amb això un va amollar un pet mascle. Uroooo!, aquell alicorn va fer un pet mascle que es va sentir pertot. Vengueren els “monicipals” de cop, “quí ha estat?”, ningú va piular. Els “monicipals” ens varen menar al repès, a la plaça de les Verdures. Ja ens esperava l’inspector Ros, vadéu!, feia por, l’inspector Ros, quan s’emputava!. Diu “si no surt el qui ha fet el pet, tastareu la verga de bou”. No va sortir el del pet. A les sis del dematí hi havia tots els pares, ens varen amollar, férem un bon alè… Una altra vegada el vaig passar negre a les festes de Sant Domingo.
Què va passar?
Això és històric. Un any, per les festes de Sant Domingo feren una traca que enrevoltava la plaça, volien imitar els valencians, però tot va sortir tort. Varen posar el cadafal dels músics devora la porta del convent, al final de la traca hi havia com una bomba, tothom la volia veure rebentar. Tothom es va amagar davall el cadafal i quan jo em vaig decidir a tirar-me davall, el cadafal ja estava ple i vaig quedar amb el cul defora. La bomba, quan va rebentar me va cremar tot el cul. Quina malada!, jo, un bons ais i unes bones cebes. Gràcies a Déu que no em vaig cremar els dallons, jo que som preferit de collada, el bon Jesús em va estimar. El pare Cándido i uns homes em varen estirar damunt un banc del convent i jo fotia un beeeels!. No en feren d’altra de falla… Una altra vegada em pensava ben cert que havia mort una dona…
Què váreu fer?
La vaig fer com en Parreta. Anàrem a Can Busco a comprar un coets que duien una canyeta. Várem anar a ca madò “Conca”, que ja era una dona aldana si mateix. Aquella doneta feia randa devora el corral. Peg foc al coet, el coet parteix i va rebentar a la cadira de madò “Conca”, mira quin poc coneixement!. Aquella doneta cau de memòria i queda tota estesa. Estira!, dic “ja està fet Sineu!”. Me’n vaig corrensos a mon pare, com si ara ho veiés!, “mon pare, mon pare, he mort madò “Conca”! Partim escapats, i es veu que només s’havia acubat. Mon pare em va posar les peres a quarto, em deia: “Me faràs morir verd”…
Heu viscut algún fet inexplicable o extraordinari?
Sí. Devia tenir catorze o quinze anys, vaig anar a fer la berena a la Roca del Castellet amb en Gaspar Renou i en Miquel Coa d’All. Pujàrem a la Roca i em va caure la panada i la panada va redolar fins una caseta de les monges que tenien a baix de la Roca i la panada no es va esflorar però gens ni mica. És mal de creure!, idò és tan cert com em diuen Joan…
Els manacorins denominaven certs trasts o cairons amb el nom popular d’“els jardins”…
Enrevoltant Manacor hi havia molts de trasts que eren de la gent que vivia dins el poble. Tenien un bocinet de terra tancat, sembraven quatre cosetes, hortalissa i coses per menjar els de la casa. A aquests bocinets, la gent els deia “els jardins”…
Quins eren els vostres jocs d’infantesa?
Quan érem bergantellets, molts de nins anàvem a fer volar estels darrera el que ara és Mercadona, llavors tot allò era foravila, hi havia l’Hort de la Vila…jugàvem a “petacos”. Amb les baldufes jugàvem a “acorar i xapar”, compràvem les baldufes a can “Jolià de ses Roques”…a “espellucar ametlles”, féiem una retxa i posàvem quatre ametlles i una damunt i amb una teia de figuera de moro havíem de tomar els caramullets i el qui guanyava es feia les ametlles seves…a “sa raieta”, en el carrer d’en Blanc (carrer d’en Gil) féiem una retxa, llavors no estava asfaltat, tiràvem una moneda d’aram d’aquelles de deu cèntims i la que s’acostava més a la retxa guanyava. A “pic pelleric”, a “la rotlana”, a “cércol”, féiem correr una llanda de bicicleta amb un fil de ferro llarg que en el cap tenia un ganxo…a “toc i pam”, amb el dit gros havíes de ferir les bolles dels altres. Llavors, els nins, amb quatre dois érem feliços…
Els nins que trescaven pels carrers tornaven als seus domicilis ja foscando…
Sí. Els pares ens volien a ca nostra foscando, a encesa de llums. Quan s’encenien els llums dels carrers, tots els al.lots corrien cap a ca seva, partíem volant…
Si arribàveu tard, us castigaven?
Tothom procurava no arribar misses dites per por d’un eixabuc o d’un càstig…
