Al nostre país hi ha 7 races autòctones de cans (ca de bestiar, ca de bou, ca de conills, ca eivissenc, ca me, ca rater i gos d’atura), cal dir que al País Valencià, sempre gelosos de la seva imaginària singularitat anomenen gos rater valencià i xarnego valencià, al ca rater i al ca eivissenc respectivament. Si hi contam el pastor català del Pirineu, en serien vuit, les races.
D’aquests cans, només tres, el gos d’atura, el ca rater i el ca eivissenc es poden considerar en una situació raonablement bona, pel que fa a la seva supervivència. La resta estan en una condició més aviat difícil. Quanta gent coneixeu que tengui aquestes races de cans? Segur que els podeu comptar amb els dits d’una mà.
Un caçador francès que presumia d’haver caçat per tot el món, J. T. de Cabarrus, ens explica, el 1882, que ha tengut molt de cans, però que “una sola vegada m’ha estat condedit posseir-ne un que podia dir-se perfecte: així era Pichon, ca mallorquí d’inesborrable memòria, que ha deixat, diguem-ho així, record històric a les Balears, a tota Àustria, Itàlia, el litoral de l’Adriàtic, i a Centramèrica, en els vedats dels emperadors i a les caceres públiques”. Cabarrús es referia, tot enamorat, al ca me, avui en dia en situació precària, perquè la majoria dels caçadors s’estimen més l’exotisme dels setters i pointers, que costen un Potosí.
La manca d’autoestima generalitzada del nostre poble, sortosament sembla que en fase de superació, es fa extensiva a les races dels que foren els nostres animals domèstics, no tan sols els cans, també hi podríem afegir les races asinines, ovines, bovines, equines, porquines, els caprins, l’aviram i els conills.
El mercat de les anomenades “mascotes” o animals de companyia mou una morterada de doblers. No tan sols compren l’animalet en una botiga o en un criador especialitzat, tot a preu de canari jove, sinó que llavors hi ha els manescals, amb urgències de 24 h, ben segur; el bres si no ha de dormir amb els amos zoofílics; els pinsos de mil castes, les juguetes, els abrics i les gavardines. Menys freqüents són els morrions, dissortadament, pensaria la dona que fou agredida per quatre cans al puig del Call de Felanitx, no fa dos mesos. I no podem oblidar les cistelles de viatge o pet carrier en anglès, i naturalment els bitllets.
Veieu que em vaig mostrant descaradament com això que ara anomenen “especista”, una beneitura tan grossa com “racialitzat”, que també ho dec esser, però com que sóc ancià em puc permetre certes manifestacions de carrincloneria, amb això dels animalets dins les cases, i no tan sols, perquè també els trobam dins botigues, bars i restaurants. Un temps deien: “Hi té tantes feines com els cans a l’església”, però segur que aquesta dita està més que superada, ara mateix. Això si no hi ha capelles per animalets, al costat dels seus cementeris propis.
Temps enrere, quan els animals parlaven, tots ells tenien una funció, en el cas dels cans, uns vetllaven el bestiar, amb l’especialització respectiva, segons de quin bestiar es tractàs, uns altres defensaven la casa i la gent que hi vivia, amb seny com és natural, uns altres servien per caçar, com el ca me o el ca eivissenc, mestre també en el seu ram dels conills cobrats a barres. Amb una paraula que tots es guanyaven les sopes d’una manera o altra.
Se m’escapen els motius pels quals qualcú considera raonable encabir dos o tres cans dins un piset de can Capes, a Palma o en un gratacel de Barcelona o Inca, però el panorama que m’imagín de la qüestió més aviat m’aborrona.
