Bernat Nadal (Manacor, 1950) és gran coneixedor de l’obra i la vida de Guillem d’Efak. Ens parla del vessant poètic de bruixot barracaner.
Guillem d’Efak rebé el premi Carles Riba de poesia per Madona i l’arbre. És un reconeixement al personatge o a l’obra poètica?
Dins el món de la literatura Guillem d’Efak no ha tengut ni pes ni influència. No tenia ni molts de contactes literaris, perquè es dedicava més a la cançó, però també havia fet cinema, guions de teatre i a activitats infantils. Ell estava molt ficat en tot però no era una persona amb una notorietat i influència deins el món literari. Se li va donar perquè ho mereixia.
L’amor i la mort suren de forma constant en la seva obra. És un poeta més líric que no èpic.
És un gran poeta líric. La infantesa és un dels grans temes centrals de la seva poesia. El record, la recuperació… Ell mateix diu que la infantesa és la seva pàtria, perquè és quan aprèn les paraules, com és la gent, com és la terra. Un altre tema és la pàtria, però passat per un prisma més líric que no èpic. Per ell la pàtria era el Barracar, Manacor, Mallorca, els Països Catalans i el món. Un tercer tema, l’erotisme. Però ell no té un amor, sinó que té amors i dona molta importància a l’erotisme i al sexe, però no sols com a font de plaer, sinó com a manera de comunicació. Erosfera és un dels llibres boníssims de la literatura catalana,
I la mort?
Sí, sí, i la mort també és un altre gran tema seu, relacionat amb la vida i amb el record d’infantesa. Hi ha un poema on explica que una mare pensa que el seu fill morirà en un llit de ferro, com hi va morir ell, a l’hospital. A El poeta i la mina ja explica que “la terra no té altre objectiu que recuperar-nos”.
Has parlat de la figura de la mare, que surt reiteradament als seus versos. Visqué Guillem d’Efak aquella pèrdua com un trauma?
És cert que treu les mares amb freqüència, però els qui l’hem conegut i l’hem tractat sabem que ell ni tan sols va voler anar-hi mai, a la Guinea, tot i que hi enviava doblers. Ell no tenia mare, era molt petit, son pare el segrestà quan tenia dos anys. I ell deia, de la Guinea, que per a ell era un país estrany: “Si hi vaig seré un blanc, i aquí seré sempre un negre”.
És curiós que la negritud sigui absent dels seus versos. Guillem d’Efak escriu com un català de Mallorca, no com un negre de Mallorca.
Ell era negre de color de pell, però era manacorí del Barracar. Va néixer a la Guinea, però son pare quan li va veure al front la taca dels Cremats va dir “aquest és meu”, i el va segrestar i el va dur cap aquí. Ell no va conèixer mai cap altre món que el d’aquí i sempre es va considerar mallorquí, encara que, és clar, sabia que no era blanc.
Les seves imatges s’ubiquen en el Manacor que conegué d’infant.
Totalment. La cèlebre Lletania n’és una clara mostra. Quan parla d’erotisme no anomena ningú mai. No l’adreça a ningú, tot i que pugui evocar un record concret. Les vinculacions amoroses per a ell eren transitòries. De fet, ell sempre va dir que no volia fills, i que aquesta era una de les condicions que posava a les dones amb qui estava: “Jo no som per criar fills”, deia.
Va ser un bon lector de poesia?
I tant. Jaume Vidal, que era uns quants anys més gran que els de la seva generació, els hi va introduir. Ell, amb poc més de tretze anys ja es passejava amb un llibre de Rimbaud en francès, que li havia donat Vidal.
