“És aquest repàs crític amb els orígens dels Estats Units que contrasta amb la realitat catalana”

La periodista Raquel Sans (Barcelona, 1974) serà dissabte 5 al Teatre de Manacor amb l’obra Buffalo Bill a Barcelona. Farà una entrevista surrealista al símbol nord-americà, interpretat per Ramon Madaula, que el desembre de 1889 va aterrar a la capital de Catalunya amb el seu circ. Teoritzaran sobre per què no va tenir èxit i repassaran el que els carateritza com a societat.

“Buffalo Bill a Barcelona” és una entrevista fictícia al que diuen que és el primer famós de la història. Què explica aquest explorador i caçador? Què veurem?
És en format d’entrevista, però una entrevista una mica surrealista, és una entrevista teatralitzada. En tot cas, fem un repàs molt ràpid a la història de la colonització dels Estats Units. Buffalo Bill és el símbol de la masculinitat que s’ha estès fins ara i el creador del west, però també va crear un circ que va tenir èxit a Europa i que a Barcelona va tenir una rebuda diferent. A partir d’aquesta entrevista, el Ramon fa el repàs històric i a partir d’aquí es veu com els Estats Units són capaços de crear aquests mites que, quan arriben a Catalunya, no acaben de funcionar pel tarannà català. Es comparen les dues realitats. Passen moltes coses, és d’aventura, i és aquest repàs crític amb els orígens dels Estats Units que contrasta amb la realitat catalana i ho fa amb humor i ironia. L’espectador, d’entrada es pot pensar que és una entrevista pura, però no és. És una obra de teatre basada en una entrevista.

Intentes descobrir què s’amaga darrere el personatge. Què en podrem saber d’ell?
El personatge és el vehicle que fa servir el Ramon per explicar aquest capítol de la història dels Estats Units, la colonització amb un extermini i com erigeixen a Buffalo Bill en símbol de masculinitat. És el símbol o mite que es va crear al seu voltant i va saber explotar. És una figura que no s’acaba de tenir clara. També va crear un circ que va exportar a tot Europa i que va ser el precursor del format del western. Vull insistir amb la ironia amb la qual es fa l’entrevista surrealista al Buffalo Bill. Tot i que el contingut és molt seriós, parlem d’una etapa històrica que és molt desconeguda i que no estudien ni allà. Ells tenen la visió del colonitzador com la que hem sentit dels presidents nord-americans alguna vegada, de què el que va fer aquesta gent té mèrit perquè es trobava amb situacions molt complicades. Hi havia centenars de tribus, n’hi havia que col·laboraven amb els colons i d’altres que eren més violents, però els colonitzadors varen torbar la solució en exterminar-los o tancar-los en reserves.

Com és el diàleg que s’estableix?
Passa per moments diferents, en una escena estem enfadats, l’altra és més emocional o som més comprensius. Passa per diferents estats emocionals i és una entrevista que, mentre et donen una lliçó d’història resumida, t’ho passes bé. Als teatres que ja hem estat, tothom ens diu de manera bastant unànime que no s’ho esperaven. Jo jugo que som periodista i que he estat corresponsal als Estats Units.

Podrem arribar a entendre perquè l’espectacle de circ que va presenta a Barcelona no va acabar d’agradar? Ramon Madaula, a què ho atribueix?
El Ramon s’ha documentat molt sobre la història. La tesi de l’obra és tesi seva. No se sap perquè no va funcionar aquí i sí que ho va fer a la resta d’Europa. Sembla que varen venir al desembre i hi havia una passa de grip. Aprofita aquest episodi per relligar-ho amb el tarannà català, amb aquesta cosa seca dels catalans que alguna vegada tenen dificultats amb la creació de mites i l’ostentació. Ell, a través de llibres d’història, fa la seva pròpia tesi de per què el Buffalo Bill no va funcionar. Aprofita aquest capítol de la història per parlar del tarannà català i de com reaccionem davant algú. Era un personatge que tothom volia conèixer, tenia una aura especial, però arriba aquí i no qualla. La gràcia de l’obra és veure’t reflectit com a català, ens riem una mica de nosaltres.

Imagines que aquesta entrevista hagués estat real? Com creus que hagués anat? Seria una entrevista que t’hauria agradat poder fer?
Agradar-me sí. Dubto que en aquell moment una entrevista fos crítica amb ell, perquè representava la nació nord-americana jove que s’estava creant i imagino que tothom anava a la una: estem fent el bé, matem indis i búfals, però portam la civilització. Era estendre les fronteres de llibertat, estaven convençuts. El periodisme devia elogiar això i poca gent devia plantejar que estaven matant indis. Suposo que l’entrevista seria per vanagloriar-lo, és molt important tenir en compte el context. Una cosa és entrevistar-lo ara amb la perspectiva d’ara pensant que havien fet un genocidi, però llavors, si hagués estat una periodista de la costa est en aquell moment, li hauria pogut demanar per les dificultats amb les quals s’havien trobat per arribar a la costa oest. En alguns moments dubto que hi hagués premsa crítica amb ell i segurament hauria anat a veure el que havien aconseguit, les dificultats. Segur que pensaven que estaven fent el bé perquè veien els indígenes com a persones no civilitzades. L’entrevista ara és més fàcil perquè hi ha distància i puc fer crítica amb ell.

Com està sent interpretar-te a tu mateixa, per dir-ho d’alguna manera?
Ha sigut apassionant. Mai havia fet teatre d’aquesta manera. Al primer text que em varen passar era una entrevista més pura i dura. Al gener, quan vàrem començar a treballar, vàrem començar a treure i posar moltes coses. Em vaig anar animant i he hagut de fer bastant d’actriu i ha estat apassionant com m’han ajudat a fer-ho. Has d’entendre quin és l’estat d’ànim a cada moment i si entès el perquè, dius la frase bé. I a mi em costava. Hem anat afegint capes i capes, fent passes endavant i endarrere. Ara que duem més de 10 funcions, començ a tenir clar tot el circuit. No tenia clar el fil de la història i hi ha un punt que tot això es posa a lloc. A partir d’aquí, com que el tinc fet, no vaig pensant com he de dir les coses. Ja estàs a dintre, saps les corbes que vindran, si has de frenar o accelerar, i ha estat després d’aquesta feina que vàrem fer al principi i l’experiència de veure que cada obra i públic és diferent. És un aprenentatge constant. Intens. El Ramon m’ha deixat fer-ho molt com jo ho diria. Hi ha coses que m’he hagut d’aprendre, però m’hi he pogut acostar.

Voldries afegir qualque cosa més?
Crec que val molt la pena perquè hi ha una percepció equivocada del que és l’obra. És una lliçó d’història resumida amb humor i una visió divertida del tarannà dels catalans. Aprens mentre t’ho passes.