“És un text que retrata molt bé el que vol dir viure en un lloc feréstec i aïllat”

Marta Marco (Badalona, 1976) és l’actriu que protagonitza, juntament amb Marissa Josa, La reina de la bellesa de Leenane. Un text de Martin McDonagh sota la direcció de Julio Manrique. Aquest divendres es podrà veure a l’Auditori de Manacor. Parlam amb ella sobre l’espectacle.

Foto: David Ruano

De què xerra La Reina de la bellesa de Leenane?
Aquesta obra parla de la relació entre una mare, la Mag Folan i la seva filla, la Maureen. Es tracta d’una relació molt tòxica i molt dependent, en un món rural molt tancat i petit i amb molt poques possibilitats, a Leenane, a la comarca de Conemmara a Irlanda. En el cas del meu personatge, el de la Maureen, es tracta d’un moment vital en què la vida pot canviar però també pot romandre igual i per tant les possibilitats s’esgoten, perquè és una dona a punt d’entrar a la quarantena. Parla una mica de com podem arribar a estimar des de l’odi, des de la crueltat i el maltractament en una relació tòxica i dependent.

La relació entre la mare i la filla és molt complicada…
Molt! És una relació que està molt malmesa. Les dues es fan mal però alhora també es necessiten. Quan hi entren els elements forans, que en aquest cas són dos homes que aporten la visió masculina, aquí sorgeix el conflicte: cap de les dues s’atreveix a deixar anar ni vol deixar anar per fer un canvi en les seves vides.

Qui són aquests dos personatges i com apareixen en aquesta relació tan tancada?
Són dos germans, el Pato y Ray Dooley. Són del poble però en aquest cas, el Pato, és un personatge que ha marxat a buscar fortuna a Anglaterra, com passava molt a Irlanda en aquella època. A través d’aquests dos personatges l’autor expressa molt bé aquesta relació entre anglesos i irlandesos que va ser molt dura i molt castigadora. Ells són vistos com els estrangers, com els no benvinguts. El Pato aporta aquesta mirada d’algú que ha sortit al món i ve de fora però en aquest cas també és un personatge que sempre ha estat una mica enamorat de la Maureen. Quan torna, s’obre la possibilitat que a ella li canviï la vida i se’n pugui anar amb ell. El missatger de les tragèdies clàssiques, és, en aquest cas, un noi absolutament perdut que està en un poble on no passa res i que es troba una mica escudat per la violència i les drogues i en el no saber a quin futur agafar-se. Aquest nano és com la pilota de partit, que farà que el destí de tots canviï. També seran molt importants les decisions que prengui la mare, a partir de les informacions que li arriben sobre el Pato a través del Ray.

I el teu personatge, com el definiries?
És una dona molt fràgil, algú que mentalment ha patit algun desequilibri i això ha fet que hagi perdut molta seguretat en ella mateixa. Alhora però és una persona molt dura, que porta una cuirassa i està constantment protegint-se. També és un personatge molt mancat d’amor. Interpretar aquest personatge per mi ha estat un caramel perquè és molt ple. La Maureen té un arc preciós i fa molt de recorregut durant l’hora i poc que dura l’obra.

Com va arribar el paper a les teves mans?
Afortunadament en Julio em va trucar i em va dir que volia fer aquesta obra i que havia pensat en mi. Per mi va ser felicitat màxima perquè ja coneixia el text i per mi era com un regal.

McDonagh sempre retrata aquesta Irlanda obscura i una mica tràgica…
Sí. És un retrat de perdedors. És un text que retrata molt bé el que vol dir viure en un lloc feréstec i aïllat, on el clima és sever, la gent és tancada, on tothom es coneix i tothom enveja i critica la vida dels altres perquè la seva és massa avorrida. És un retrat d’Irlanda però també es pot fer un paral·lelisme amb molts altres pobles tancats i oprimits, amb gent que no ha tingut la possibilitat de sortir d’aquest racó de món i la seva vida és trista i petita. El text de Martin McDonagh és molt interessant. De fet, crec que és un dels dramaturgs més punyents, més àcids i més complets de l’actualitat. És una persona que té un domini del llenguatge i dels diàlegs que fa que les seves peces tinguin moltes dimensions. Tant hi trobes humor negre, thriller, humor, crueltat, drama… És un autor molt complet.

Vàreu viatjar a Irlanda abans dels assajos. Com va ser aquest procés de creació?
Una cosa que fa la Perla29 i que és molt plaent pels actors és viatjar, si és possible, al lloc dels fets. En aquest cas va ser molt bonic perquè vam tenir la possibilitat d’anar a Leenane i conèixer aquest racó de món i els espais que ambienten l’obra. De fet vam poder conèixer persones en les quals l’autor es va inspirar per crear alguns dels personatges que surten a l’obra. Per exemple, vam veure la casa de la dona en la qual es va inspirar l’autor per crear el personatge de la Maureen i que era la boja del poble. D’aquesta manera, vam fer una mica de detectius però també ens va servir per crear un imaginari comú, que crec que és molt important. Després d’Irlanda, vam fer dos mesos d’assaig i va ser també un procés molt bonic.

Com ha estat la feina amb Julio Manrique com a director?
Jo no em canso de repetir que Manrique és un dels directors més intel·ligents i savis que hi ha actualment. A més, ell també és actor i coneix les eines que tu, com a actriu, necessites per treballar. Anar de la mà d’en Julio sempre és una experiència divertida, plaent i màgic. Ha estat un procés mot bonic.

Què destacaries de l’escenografia?
La implantació a la italiana va ser una mica estranya per nosaltres perquè quan vam estrenar a la Bilbioteca de Catalunya ens donava la possibilitat de tenir pluja, fang o terra sobre l’escenari i era molt màgic però tot això no ens ho vam poder emportar. Estant de gira ens hem adonat que l’essència del quadrilàter tancat que ha creat Sebastià Brossa és també molt bonic perquè a la gent li arriba aquesta claustrofòbia: aquella casa bruta i deixada on s’obren les portes i corre el vent.

Vols afegir alguna cosa?
Dir que sempre és un plaer venir a Manacor. És una relació molt bonica la que existeix entre Mallorca i Barcelona i tant de bo creixi més.