Trama urbana i social macianera (VII)
Tenim molts de reptes al davant. Qui serà qui voldrà menar aquest carro llarg que és Son Macià? Aquest carro és com el del mite del carro alat de Plató o la dita mallorquina entre poc i massa la mesura passa. Però Plató cerca l’equilibri entre la part racional, la part concupiscible i la part irascible. Aristòtil cerca el terme mitjà i per trobar aquest la prudència o por de passar-se per bé i mal, entre dos els extrems o vicis. Nosaltres haurem de fer el mateix, saber trobar els pesos afegint i llevant per tenir els dos plats iguals en aquesta balança social.
Facta non verba vol dir fets, no paraules. Per tant, un sinònim seria que les paraules s’han de traduir en fets. Aquest llatinisme és escaient aquests dies d’entre festa i festa. Les que deixam i les que venen.
Els albons no falten a la seva cita anual i floreixen i continuen florint. Els geòfits i bulbs són el millor exemple de no faltar ni fallar, puntuals com un rellotge; compareixen amb la seva presència. Hem entrat dins la Quaresma. Aquests dies ens hauríem de plantejar si els propòsits de Cap d’Any, han de ser per l’entrada d’any o dins la Quaresma. Deixant de banda la part cristiana i catòlica de la Quaresma, però sense perdre el propòsit original, trob idònies aquestes set setmanes, aquests 46 dies; per pensar, millorar, cavil·lar… No només en aquestes setmanes, sinó un propòsit general local i que no canvi d’any en any. D’aquests se n’afegiran d’altres, altres idees, altres objectius, però en cada anyada hi ha els mateixos immutables en el temps sempre són allà, si de cas per millorar-los però no per passar de llis per damunt ells. Aquests projectes, senzills i fàcils; no són simples idees meves, més sinó uns objectius que hem de dur endavant com a moradors d’aquest bocí entre el pla i la mar. Aquest “clot” o vall cultural, s’ha de convertir en un reducte de resistència i de socialització real i positiva. Si els posam en pràctica, deixaran de ser una simple declaració d’idees, no seran paper banyat. Tampoc és la meva intenció en aquest article donar arenga, sinó que cadascú aporti allò que pugui i despertar l’esperit de voler fer. L’esperit de què tot és possible.
Tothom és lliure i la llibertat és el principi de l’existència. Dins els seus límits necessaris, clar. Hom ha de fer allò que consideri oportú, però ja sabeu lectors que sempre tenc la mirada social i local posada. Crec en una socialització de fer poble, de donar vida a un espai per un mateix motiu en comú. No en aquella de grups i d’haver de renunciar a ser qui ets pels altres. Es coneixen i actualment a tot arreu s’han donat molts de problemes per aquest motiu. Aquesta socialització crec que és la resposta a la individualització que patim. Aquell qui es troba tot sol pel problema grupal que anteriorment he comentat, troba aquí un perquè més de la seva existència com a persona i al poble també s’han donat casos.
No vull renunciar ni a les meves arrels locals ni mallorquines. Sense creure en la fórmula ni forma “d’allò de donar-ho tot fet”. Crec que els nous temps actuals, són de vessa i socialització negativa. Pareix com si aquell valor, obligat i necessari; i aquella voluntat, també tan necessària de fer caramull, de pregunta-resposta; fuig i s’esvaeix. On ha quedat? Qui té la culpa?
Són tantes les respostes i preguntes que ens podem tornar a fer…
Mai m’ha agradat tenir la consciència tranquil·la perquè sempre ens deixam coses. Qui la té inquieta, pot estar segur de les coses. Una controvèrsia o pensament que pot parèixer contradictori, però que funciona. Així i tot, no podem girar la cara i fer com si res passàs. Si tenim voluntat i aquest valor, aquests dos es traduiran en donar vida al poble. Però per ara, per ventura quan en tenim un, ens falta l’altre. Si bé heu llegit aquest article, ja sabem que hem de fer. Aquí sí que cadascú haurà de treure un poquet el caràcter individualista, però recordant l’objectiu social final.
