Pep Tarrades (La Garriga, 1985) és músic i forma part del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!). Parlam amb ell sobre els reptes de la professionalització del sector de la música.
Quan neix el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya?
L’SMAC! neix l’any 2016. Al principi es va fer com una assemblea a les portes del Primavera Sound i a partir d’allà, doncs vam anar fent més passes fins a constituir-nos com a sindicat.
Quins és vostre objectiu principal?
L’objectiu bàsic és aglutinar les veus de les treballadores culturals, en especial les del món de la música i assenyalar els seus interessos dins els sector cultural. També participem en qüestions que no són purament sectorials: vam ser impulsors de les vagues generals de l’1 d’octubre, vam impulsar el moviment “No callarem”, etc. I també reivindiquem la importància de la renda bàsica universal.
I què reivindicau?
Una línia d’actuació molt important és l’assessorament en qüestió de facturació i contractació, lligada a una de les nostres principals campanyes, “Música és treball”. Volem fer valdre la normativa actual i proposar un model alternatiu al que se’ns presenta a través de les agències de facturació o a l’obligació a fer-se autònom. Al sindicat, assenyalem les possibles males pràctiques laborals que es donen en l’àmbit musical i defensem la contractació directa. També treballem per assolir el règim d’intermitència francès. D’altra banda, hem participat en la creació de convenis col·lectius. I tot això aplicant la perspectiva feminista, en un sector tan masculinitzat. Una altra lluita és la regularització de l’aparició de marques als escenaris sense el consentiment dels artistes. I també assessorem en temes de subvencions per a projectes culturals i en qüestions relacionades amb la gestió dels drets d’autor i de propietat intel·lectual.
Què ha de passar perquè els músics puguin guanyar-se la vida dignament?
Moltes coses, però suposo que el que ens toca a nosaltres és organitzar-nos. Si la poca normativa que ens protegeix no s’aplica, en part és perquè no estem suficientment organitzades, via associacions, sindicats, entitats, col·lectius… Perquè així serà més senzill que l’administració ens escolti.
La majoria d’ingressos dels músics provenen de la música en directe. Diverses veus, com la del periodista Nando Cruz, alerten que els macrofestivals no són un model sostenible. Què podem fer per a conscienciar la població que cal consumir música en directe de manera més ètica i ecològica?
Els concerts de petit format i els de les festes majors són una manera de crear connexions amb el públic, de generar comunitat, o almenys ho eren durant els anys 80 i 90. Cal que les administracions comencin a apostar per aquest model que genera comunitat, en lloc del dels macrofestivals, que aposten sempre pels mateixos caps de cartell, no potencien la descoberta de noves músiques ni d’artistes locals i que, a més, no són sostenibles per al medi ambient.
