skip to Main Content

Francesc. Heretge i Sant

Sant Francesc estigmatitzat a l’església dels Dolors de Manacor (principis s. XVIII)

Sant Francesc d’Assís (1182-1226), que en l’actual calendari catòlic es celebrà el passat 4 d’octubre és un dels sants que ha donat peu a més literatura fora de l’àmbit de la pietat catòlica i dins de la historiografia de la cultura i del pensament. Alguns han reivindicat que el franciscanisme seria el pròleg del Renaixement, no només per esquivar la retòrica escolàstica sinó per la democratització de l’espiritualitat (abans un privilegi del clero i dels monestirs) i pel fet de posar l’accent més en la cerca personal que en l’obediència a una jerarquia (considerant-lo un pas endavant en l’exaltació de l’individu, fet considerat per molts pensadors com una característica específicament occidental), altres han considerat Sant Francesc com el pare del sentiment de la naturalesa a Europa (Jacques Le Goff); altres, des d’una lectura materialista força enrevessada, l’han considerat com el resultat obvi de la monetització de l’economia i de l’aparició d’una burgesia urbana. Així, en la magnífica obra Civilización, Kenneth Clark considera Francesc com el més gran “geni espiritual” que ha donat Europa, i en una obra tan poc espiritualista i de tanta erudició s’atreveix a afirmar quelcom de tan bellament evangèlic com que “precisament perquè no posseïa res, Francesc podia sentir-se agermanat amb totes les criatures i coses” i ser feliç en totes elles (una constant en els grans genis espirituals, de Jesús a Buda). Òbviament, aqueixa radicalitat en la pobresa no el podia sobreviure gaire i, com ja havia passat en el cristianisme constantinià respecte del cristianisme evangèlic, en el qual es rebaixaren els mandats de Crist per adaptar-lo a una religió d’estat, de majoria i d’ordre, l’Església exercí una dura pressió per domesticar al salvatge i lliure Francesc.

Predel·la de l’antic retaule de St. Francesc (actualment del Sagrat Cor de Jesús) finals s. XVII o inicis XVIII, Convent de St. Vicenç de Manacor: Francesc aguanta metafòricament l’Església per restaurar-la a la pobresa; el fet que l’ajudi St. Domingo de Guzman és un afegitó interessat per part dels dominics i que no contemplaven Celano ni Giotto; a l’esquerra el Papa somia aqueixa escena.

Francesc, heretge?
Francesc no pretengué mai escindir-se de l’Església, no obstant la rad

A diferència de St. Francesc, St. Bonaventura, que podeu veure en l’àtic del retaule de St. Francesc dels Dolors de Manacor, promogué l’entrada dels franciscans en les universitats i la compra de llibres. Definí la biografia de Francesc i féu cremar les altres (a finals del s. XIX el protestant Paul Sabatier en la seva biografia de Francesc en parla com a “qüestió franciscana”).

icalitat de la seva pobresa amarada de denúncia a la riquesa de l’Església (radicalitat que fou polida pels seus seguidors més immediats) ha donat peu a la interpretació historiogràfica, no-catòlica, de què el franciscanisme fou una heretgia (A. L. Kroeber); aqueixa dissidència fou estratègicament domesticada pel Papa Honori III qui, molt astutament, en lloc de perseguir-la, la dugué al seu propi terreny, la integrà i l’assimilà dins la vida de l’Església (paper en part realitzat per Tomàs de Celano i Sant Bonaventura). Alguns elements biogràfics l’ubiquen al llindar de la blasfèmia per la seva radical identificació amb Crist, escenificat per exemple amb la recepció dels estigmes (reproducció de les llagues, foto 02) amb el perill conseqüent de què alguns el consideraren el Nou Crist. Una manera d’ubicar Francesc dins la pietat catòlica fou a través de la iconografia, definida pel gran pintor Giotto, basant-se en Tomàs de Celano, el seu primer biògraf. Poc temps després es convertí en l’orde religiós més nombrós del catolicisme (ho és encara en l’actualitat), perdent òbviament la seva radicalitat, adoptant poder i alts càrrecs jeràrquics. No obstant això, el franciscanisme més fidel a Francesc fou perseguit violentament (pensem en la literatura de ficció entorn aqueix afer, com ara “En el Nom de la Rosa”), molts moriren a la foganya, el “beguinisme” fou erradicat (pensem en la mística Marguerette Porete, cremada viva el 1313); fou una font d’atracció popular que calia controlar (per exemple, atragué poderosament Ramon Llull qui, si bé no arribà a professar com a franciscà ell s’hi sentia proper).
Dins la paradoxa de tot plegat, retent homenatge al dur i poc sensible, però astut Honori III, es fa palès que és als llindars de l’heterodòxia allí on es produeixen els esperits més fins i enlairats. Òbviament, la imatge d’un “salvatge” Francesc enriqueix l’espiritualitat eclesial: potser heretge, el que sí de ben segur fou enemic de regles i normes, esquiu a l’autoritat, independent i radical en la seva cerca de la felicitat i la santedat. Per altra banda, un observa que, la separació entre ortodòxia i heterodòxia és molt més relatiu que el que ens vol indicar cert dogmatisme eclesial. Més enllà d’aquestes observacions, més enllà de la grandesa històrica de Francesc d’Assís i de les més o manco encertades interpretacions històriques, em plau retornar a la pietat cristiana i a la profunditat espiritual del deliciós llibre “Saviesa d’un pobre” escrit pel franciscà Eloi Leclerc.

 

“Francesc, aguanta la meva Església, que està en ruïna”
Sant Francesc somià que Crist li deia aquestes paraules: ell cregué que es tractava de la petita capella dels Àngels, però es referia a l’Església institució: en ruïnes no per la manca d’èxit social i econòmic sinó pel seu excés, pel seu poder i la podridura de la seva corrupció i riquesa.

 

 

 

Back To Top
×Close search
Search