Els –ismes del meu currículum ideològic no em fan ser precisament sospitós de simpatia amb el franquisme: així i tot, crec que cal fer una sèrie de puntualitzacions no apologètiques al respecte.
Els distints revisionismes reclamats per VOX són d’una falta sorprenent de rigor històric i ètic. No obstant això, interessa la revisió de la definició del franquisme com a règim totalitari: la pobresa del criteri de Vox ve donada per la pretensió de fer-ne una apologia ideològica; la resposta contrària procedeix més d’una necessitat de condemna moral que d’una definició històrica exacta.
Polint un poc més la qüestió podem desglossar el significat de “totalitarisme” en dos: una persona o ideologia totalitària és aquella que té voluntat d’exercir el totalitarisme, i d’altra banda és el règim polític que té la capacitat d’exercitar el totalitarisme (ben diferent és tenir-ne la voluntat, i l’altre la capacitat). Entrem dins la segona accepció, el de la capacitat històrica: on posam la mesura que ens defineixi un règim com a totalitari o no ? Tot és relatiu: per exemple, l’historiador Payne posa un nivell d’exigència altíssim, pel qual fins i tot el règim nazi no hauria aconseguit els seus propòsits totalitaris fins a l’any 1943. Segons aquest nivell d’exigència hi hauria pocs règims totalitaris i, en l’actualitat, probablement només el règim delirant de Corea del Nord encaixaria en dita definició. Si baixéssim els nivells d’exigències, i acceptant la relativitat de tota definició històrica (inclosa la de Payne), molts altres règims hi encaixarien (en aquest sentit cal tenir en compte la proximitat entre dictadura i totalitarisme, però cal afirmar que no són sinònims: tots els totalitarismes són dictadures però no totes les dictadures assoleixen el totalitarisme).
Altres totalitarismes
Comparativament el feixisme italià mai no aconseguí el grau de concentració de poder que realitzà el nazisme alamany (per la qual cosa, Hitler, inicialment admirador de Mussolini, l’acabà menyspreant, donada la inferioritat del poble italià en la consecució d’aquests objectius). Alguns règims comunistes foren molt exitosos en la implantació eficaç del totalitarisme, amb les seves dues versions de stalinisme i maoisme (amb respectives branques com Corea del Nord, Cambodja, i fins i tot alguns països d’Europa Oriental com la RDA o Romania).
L’Espanya franquista, crec que amb clara voluntat totalitària, no aconseguí practicar-lo del tot: la mateixa necessitat de controlar La Falange per part de Franco, i la domesticació d’aquesta a canvi d’otorgar-li un paper folklòric de representació, en mostra la debilitat (la Falange realment era un instrument de força popular per a l’exercici del totalitarisme a uns nivells de repressió quasi domèstica, però passada la guerra les forces repressives a poc a poc s’aniran limitant a les policies, exèrcit i judicatura); així com la reorientació estratègica en el bloc d’aliances ja a final de la II Guerra Mundial; la inviabilitat de les polítiques econòmiques autàrquiques i la necessària concessió a noves exigències de internacionalització; una rebel·lia relativa d’una Església poderosa, clarament aliada (especialment en els inicis del règim) però gelosa de la seva independència; així com la solució fàcil del turisme (amb una clientela avesada a amples marges de llibertats individuals); la liberalització cultural producte d’un desitjat consumisme ascendent també anà minant els fonaments de la cultura tradicionalista de l’oficialitat del règim. Tot plegat obligà el franquisme a una constant revisió i concessions forçoses que desembocaran a una monarquia parlamentària amb grans rèmores ideològiques; ideològicament el franquisme anava claudicant en alguns sectors (tot i que mantingué una gran capacitat repressiva fins al final, i encara més enllà d’aquest), com havia anat passant en altres dictadures fossilitzades en la burocràcia d’estat però amb poc dinamisme (el Portugal de Salazar, o alguns comunismes d’Europa Oriental).
