Germans quíbers

Qui els va fotografiar davant el Sindicat, davant el celler Cooperatiu erigit al seu barri, al peu de la Mola? Els felanitxers n’estaven ben orgullosos de com anaven les coses en la qüestió de la vinya. El vi i l’aiguardent s’exportaven a la Catalunya continental i a Occitània.
Potser per això els tres germans decidiren que era el lloc més adient per retratar-s’hi.
En Marc, el segon, havia fet de mosset de ferreria. També sabia fer sabates i s’hi edicava en un dels molts tallerets que hi havia a Felanitx. Era l’època de l’exportació. A Europa es mataven i havien de mester de tot per poder continuar la matança, també sabates. Fou un dels associats a la Unió Obrera, en alguna època en fou el secretari i col·laborà al Foc i Fum d’en Jordi Martí, més conegut com el Mascle Ros. La seva vertadera passió, però, era el teatre. Tant li era escriure obres com fer d’actor, com encalçar les actrius i cupletistes. A finals dels anys vint es matà amb una escopeta de caça damunt la Mola, a la foto encara no ho sabia.
Fou un accident de caça o bé un suïcidi? Potser intuí que uns anys més endavant l’encalçarien els valentons de l’oli de ricí i les pistoles. Segons el seu nebot, al seu enterrament, hi hagué moltes dones que havien vengut amb tren de Ciutat, ben mudades i endolades.
Enmig de la foto hi ha el major, en Joan. Feia de fuster grosser, tenia una portassa on podia fabricar una arada o una roda de carro, o adobar un carro sencer. Son pare havia estat a la guerra de Cuba, tant li degué agradar l’illa de clima avorrit i enfitós que hi tornà amb el fill major. Devia fer comptes fer fortuna, però la fortuna fou que tots dos tornaren sans i estalvis, això sí tan rics com havien partit. La mare passava pena i escrigué al seu marit: «esment amb en Joan perquè les dones de Plaça n’han empeltat molts per aquí». Es casà amb una dona de raça Turriscos, Miquela, germana de qui seria home de confiança del batlle republicà de Felanitx. Tengueren un fill que passà d’estar arrestat a anar de «voluntari» amb l’exèrcit franquista cap a Espanya. Trescant, amb altres quíbers d’esquerres com ell enrolats al bàndol equivocat, arribà a l’Ebre i contemplà una batalla que el deixà estormeiat. No en parlà fins passats 50 anys.
El petit, en Sebastià, també començà fent de sabater, però ben aviat es decidí per seguir l’ofici familiar, forner. Enfornà pa, panades, rubiols, cocarrois, coques i ensaïmades a balquena. L’ajudava una altra Miquela, la seva dona, més feinera que ell. El forner era afectat de la música i el ball. Tocava el bombardí amb la banda dels liberals, també hi havia la dels conservadors. L’agost del 1936, per santa Margalida l’ajuntament havia contractat l’altra banda i alguns músics amics decidiren fer una mica de vega devers cala sa Nau. Entre tots hi havien bastit una caseta. Amb els instruments musicals hi partien i allà es dedicaven a gaudir de la gastronomia marinenca, la caça i la pesca i les rasques. Abans de santa Margalida s’havien acostat damunt les penyes per veure la mar, potser tocaven qualque masurca. La qüestió és que de cop veieren passar un «vaixell que s’enfonsa», com digué en Bassol. En acostar-se pogueren veure que es tractava de submarins, amb part dels tripulants a coberta. Ells reaccionaren saludant-los amb els mocadors, salutació corresposta pels mariners. Sort que ningú els veié, perquè hagués estat com allò dels llençols estesos per fer senyes als rojos.
Aquells submarins fugien dels militars traïdors i assassins del port de Palma, per cercar refugi al port de Maó.