“Guardava denou porcs negres, i com que no vaig anar a escola mai només sabia comptar fins a deu…”

4 de juliol de 2021
Antoni Riera
L'entrevista

Càndil Gelabert Bauçà, Maiolet (Manacor, 1932) no va anar a escola mai però sap més que molts de catedràtics, i això que seure ha segut poc, tant com a treüllat durant la vida. Escoltau la veu del viure, si voleu aprendre de passar els dies com toca.

Vós féreu feina a la possessió manacorina dita Bellver Ric…
Quan vaig fer set anys, mon pare es va tirar de barrina (1) amb l’amo de Bellver Ric, en aquell temps era una finca de pronòstic (2). Jo, a Bellver guardava denou porcs negres, i com que no vaig anar a escola mai, només sabia comptar fins a deu. Per a saber si tots els porcs hi eren, havia de contar dues vegades, contava deu i nou…en aquell temps llogaven els nins perque hi havia molta rusca, moltes al.lotes anaven per monges. Nosaltres érem vuit germans. Els pares es convenien i l’al.lot no piulava. Et dic que era trist un temps, i si un al.lot remugava, aviat li encalentien la cara…

Trobau que abans la gent era més forta físicament?
Que vol dir! Avui en dia, els homes són de pasta de quarto… un temps hi havia homes que tenien molta d’esma per segar, eren com a d’acer, homes molt mesos (3) que ells tots sols prenien escarades (4) de segar i amb un dia segaven amb la falç mig quartó, però n’hi havia d’altres que encara eren més forçarruts i segaven mitja quarterada cada dia, i fora deixar banderes (5). Hi havia molts de fusters i picapedrers de Manacor que el temps de les messes d’estiu (6) amollaven la seva feina i es llogaven per anar a segar i poder avançar un duro…

Supòs que vós hi segàreu, amb la falç…
N’he pegat un bon tip de segar, segàvem de sol a sol. A la mà esquerra ens posàvem uns didals de canya de torrent per defensar-nos de la falç. N’hi havia que es posaven una maneta (7). Els homes i les dones se’n duien unes bones torides (8), però hi estaven avesats, l’endemà tornaven envestir més frescs que una cama-roja… Llavors féiem feina a la mala, si segàvem i ens fèiem un tall a un dit, ens compixàvem la ferida i li posàvem llimona, tot d’una cou molt, però amb un parell de dies ja estaven bons… si ens picava una abella ens posavem fang i no s’inflava…

Jo record haver vist cercles blancs pintats als arbres de fora vila. Quin era el significat d’aquests cercles?
Un temps, els bens pasturaven pertot arreu, però si l’amo d’una finca no volia que els bens pasturassin per dins aquell rostoll, pintaven un rotlo amb calç a un arbre que estigués arran del sementer. Quan veien l’arbre senyat de blanc, tots els pastors sabien que no podien entrar a pasturar la guarda dins aquell sementer. I si topaven un caramull de pedres pintades de calç devora l’andana, volia dir el mateix. Una altra manera de fer saber que no volien que la guarda entràs dins el rostoll era fer un solc amb l’arada prima enrevoltant tot el sementer, a devers un metre o dos de la vorera…

Per Nadal, l’amo i el propietaris de la possessió observaven l’estat de creixença del sembrat…
Per Nadal, el costum era que el senyor amb l’amo i els missatges pujaven en el terrat de les cases i miraven els sementers per veure com aniria l’anyada. Si per Nadal el sementer verdejava, volia dir que seria una mala anyada. Miraven els goixos (9). Quan xerraven del blat, deien “si és espès, ja hi és” o deien “si és clar, encara hi ha d’anar”. Si deien “ha estat un any clar” era que l’anyada havia estat dolenta. Si el blat partia bé, deien “ha nascut bé”, si feia clapes deien “neix clar”…

Deien que les persones que tenen sis dits a una mà o a un peu, tenen certa virtut…
Deien que podien guarir el mal de ventre…llavors deien moltes coses. Si tenien el nas esclatat, es posaven una clau dins l’esquena…si tenien singlot, pensaven en una persona que estàs enfora, el singlot fugia i passava a aquella persona, coses d’un temps!.. jo, per llevar-me el mal de queixal, anava a una dona de “Ca Ses Cusses”, devora La plaça de les Verdures, ja és morta aquesta dona, em senyava amb la saliva i el mal m’espassava…

Què és un esvaït?
Un esvaït era una terra que l’havien sembrada i tanmateix no s’hi feia res. A aquesta terra que no era bona per sembrar la deixaven anar per garriga…

Què significa l’expressió “blat ajagut aixeca l’amo”?
Si hi havia molta messa (10) el blat s’ajeia perquè era feixuc i llavors era mal de segar, però així i tot, com que sortia un excés de garbes, li retia a l’amo (econòmicament), i deien “blat ajagut aixeca l’amo”…

Què significa l’expressió “el blat pega de colzo?”
Quan el blat estava com a geperut perquè s’espiga ja pesava molt, deien “el blat pega de colzo”…

Vós coneixeu molts de remeis curatius basats en lús de les plantes. Me’n podeu dir algun exemple?
Vaig veure un amic per les carreres (de cavalls), duia tota la cara cremada. Li dic “creus en les herbes?” Diu “sí”. Li vaig donar fulles de noguer que havia arreplegat quan tenen l’ull tendre, les herbes s’arrepleguen pel maig, això ho has de saber. Li dic “bulls aquestes fulles de noguer amb aigua clara i adesiara t’ho fregues per la cara”. A aquell home li anaren minvant les clapes del cremat fins que no en va tenir cap ni una…

Abans, alguns construien una petita barraca als sementers de melons i sindries. Per què?
Feien una barraqueta amb quatre canyes, molt petiteta, però ben atapida i així, si qualcú volia pentinar un meló o una sindria, no sabien si hi havia l’amo que becava dins la barraqueta o si era per aquell redol, i abans d’anar a pispar un meló, feien un pensament o ja no hi anaven…

Tenc entès que molts de manacorins es feien les seves pròpies espardenyes…
Sí. N’hi havia molts que es feien les espardenyes i les sandalies. Agafaven sola vella d’espardenya i corretja feta dels guarniments de les bísties o una rienda vella. No es tudava res, amb una tatxa i un fil de ferro s’acabaven de fer les espardenyes, sempre duien els turmells encetats per mor del fil…un temps hi havia havia molta misèria. Molts, quan sortien del poble es llevaven les espardanyes o les sabates per no gastar-les i les se posaven davall les aixelles. Quan tornaven entrar en el poble es posaven les sabates, això vist meu!…

En batre a l’era, molts feien un molinet per a saber quina era la direcció del vent…
Féiem un molinet quan havíem de ventar. Agafàvem una canya llarga i a damunt hi posàvem una caramutxa que clavàvem a la canya amb una tatxa. A darrera la caramutxa hi anava embotida una coa d’oronella (en forma de coa d’oronella) feta de llauna i a davant, la caramutxa duia un molinet fet de bocins de canya.

Diuen que els cans de bestiar, abans eren més petits…
Ara, molts d’animals duen mestrança. Al ca de bestiar l’han mesclat, el ca de bestiar d’un temps era més petit. Ara ja no veus cans de bestiar virats, que eren un cans de bestiar que tenien una clapa grissa en el coll i a les potes. Els cans virats sortien a la generació que feia set, eren molt fins…

Quina posició de la lluna és la millor per tondre els bens?
Els havien de tondre de lluna vella. Hi havia un pagès de Rotana que s’encollonava d’això de la lluna, i un any que va tondre els mens en lluna nova, als bens li va pegar ronya, que és una picor molt forta..

Supòs que no se’n va riure pus de la lluna.
Li varen fugir les rialles de cop.