Miquel Grimalt (Manacor, 1961), doctor en Geografia per la UIB, analitza les precipitacions “de primera categoria” de la setmana passada i les conseqüències.
Les pluges de dijous i divendres passat a Manacor varen deixar diversos incidents. Per què?
La matinada de dijous a divendres va ploure molt a la rodalia de Manacor, uns 140 litres per metre quadrat concentrats en unes tres hores, això és una precipitació de primera categoria, podem dir va ploure moltíssim. No obstant això, les quantitats de més de 250 mm que han circulat als mitjans, segurament són el resultat d’un aparell que va tenir problemes de mesura excessiva. Els torrents manacorins varen córrer amb certa força, especialment aigües avall del nucli urbà, tot desbordant els canals, botant carreteres i camins i negant tot allò que hi ha dins la plana d’inundació, inclosos alguns habitatges. Amb tot, no es va tractar d’una torrentada significativa, per exemple la del 28 de setembre de 1994 havia estat més grossa, i no en parlem de les de 6 de setembre de 1989 i, sobretot, la més intensa de 5 d’octubre de 1932.
En aquests moments, hi ha risc real a Manacor de patir una torrentada?
En aquests moments hi ha risc real de torrentades al nucli urbà de Manacor, encara que es va dur a terme una desviació del torrent l’any 2000, les dimensions del canal nou són insuficients per a donar cabuda a un cap d’aigua com el que va venir el 6 de setembre de 1989. Especialment, és crític el revolt de sa Font Nova, on s’obliga l’aigua a girar cap a la desviació i que una torrentada de màxima intensitat podria sobrepassar i tornar a prendre el camí del torrent vell i negar la part baixa de la ciutat. Evidentment, la desviació esmorteiria l’efecte i assumiria part del cabal, però la torrentada trobaria una població falsament confiada.
Tenim molt present la torrentada del 2018 i les seves conseqüències, sobretot en jornades de pluges intenses com les de la setmana passada. Realment, els torrents i ponts de la zona del Llevant estan preparats per assumir tanta d’aigua? Es podrien repetir episodis com els de fa 4 anys?
No s’ha de pensar que torrent significa únicament el canal que els humans hem deixat per passar l’aigua, sinó que engloba tant el canal habitual com la plana d’inundació; les terres a veïnat del curs que aquest ocupa quan du una revinguda. Partint d’aquest principi, els canals, síquies o tuberies que s’han deixat pel pas de l’aigua són insuficients i, en alguns casos, ridículs. El mateix es pot dir dels ponts. A la torrentada del 9 d’octubre de 2018 tots els ponts del torrent de ca n’Amer foren superats pel cabal de la riuada, tret de dos ponts històrics de l’antiga via del tren, el de Son Sureda/sa Tafona i el del xaragall den Fava. Els ponts que hi ha avui en dia són els mateixos d’aleshores, si ve la mateixa quantitat d’aigua tornaran a fer fallida i la torrentada els botarà.
El torrent està net? Necessita més manteniment?
En general els torrents avui en dia estan nets. Els desbordaments es produeixen, bàsicament, perquè no han deixat prou espai lliure per al torrent. Quan les torrentades boten els ponts, ho fan perquè són insuficients; pot ser que s’embossin, però el problema principal és que són petits. Per exemple, a l’aiguada del passat 7 d’octubre de 2022 la torrentada va botar per damunt el pont de ca n’Amer a la carretera que va de Son Carrió a s’Illot, el torrent estava immaculadament net, el pont no presentava cap classe d’embós, i la torrentada va passar prop d’un metre per damunt la carretera, i això que era una riuada de magnitud moderada, com a poc 5 o 6 vegades inferior a la de quatre anys enrere. Un altre cas que ho il·lustra prou bé és el pont al regueró de Cala Murada, a la carretera litoral del Port de Manacor al Port de Felanitx, indret on la torrentada de 1989 va arrabassar uns 200 metres de carretera. El pont havia quedat totalment embussat per un seguit de soques de pi arrossegades per l’aigua i tothom acusava l’embós del desastre. Idò bé, si el pont hagués funcionat a ple rendiment hi haurien pogut passar de l’ordre de 15 m³/s, quan la torrentada que venia duia uns 500 m³/s. Crec que és obvi que el pont no bastava, hagués estat necessari una obra amb 33 vegades més capacitat per a donar pas al que venia.
Les precipitacions de dijous i divendres podrien haver fet més mal, tant material com humà? Per què? I per què va acabar així?
Les precipitacions del dia 7 varen estar totalment al límit de provocar un desastre, però hi ha tres factors que actuaren a favor que la catàstrofe no es produís. Una primera fou l’estructura de la ploguda. Si recordam com va caure l’aiguada, aquesta va tenir les majors intensitats als primers moments del diluvi i, posteriorment, la força de la ruixada va minvar significativament. Si hagués estat a l’inrevés, s’hauria produït una torrentada important al torrent de Manacor. S’ha de tenir present que la quantitat final d’aigua que va caure a alguns sectors no era gaire allunyada de la que es va registrar al diluvi de 1989. En segon terme, s’ha de tenir en compte que va ploure molt a l’àrea immediata al nucli urbà i no tant a les muntanyes de la serra de Llodrà, amb la qual cosa no es va arribar a concentrar prou aigua a capçalera. El mateix va passar a Sant Llorenç, on no va ploure excessivament a les serres. El tercer factor que va evitar víctimes és que va succeir de matinada i en un dia de la setmana de poc moviment nocturn, per tant, el trànsit de vehicles era mínim. Si passa un dia després, tot coincidint amb l’inici del cap de setmana i amb els continus desplaçaments nocturns que es produeixen divendres i dissabtes, és prou possible que hi hagués hagut cotxes arrossegats per la força de l’aigua, per exemple a les carreteres que comuniquen des de Son Carrió cap a s’Illot o Son Moro, o igualment al camí de Bendrís o al que va de Conilles cap a Calicant. En qualsevol d’aquests punts el cabal que passava damunt els camins era suficient per arrossegar un vehicle.
Des de la torrentada, s’han millorat les infraestructures? Fan falta mesures més dràstiques?
Si es fa relació al cas de Sant Llorenç, hi ha hagut algunes actuacions que poden intervenir en minvar les pèrdues en cas de noves torrentades grosses: s’han esbucat algunes edificacions que estrenyien el pas de l’aigua, s’han deixat espais oberts a sectors de les voreres del torrent i s’han obert determinats carrers que a 2018 estaven interromputs i no permetien que l’aigua desbordada tornàs al seu llit. Evidentment, manquen més actuacions si és que es vol que l’aigua pugui transcórrer ràpidament i sense afectar el nucli urbà. Manca enderrocar determinades estructures i incrementar dràsticament la cabuda dels ponts. Uns elements de millora addicional a assenyalar al cas llorencí és la senyalització sistemàtica dels punts amb risc d’arrossegament de vehicles a la xarxa viària, que pot contribuir positivament a advertir del perill els conductors. Finalment, s’ha fet molt bona feina des dels mitjans de comunicació social, que amb la informació han contribuït a sensibilitzar la població, aquest darrer extrem pot ser prou important a l’hora de minvar la morbilitat de les torrentades.
Podem fer res perquè no es tornin a produir situacions com aquestes, ni a Sant Llorenç ni a Manacor?
Les precipitacions intenses i les consegüents torrentades són un element més de la nostra realitat física. De la mateixa manera que als mesos de ple estiu fa calor i plou pocs dies, a partir de finals d’agost i durant la tardor, i en menor mesura a l’hivern i a la primavera, es poden produir plogudes d’una intensitat horària enorme. Això no ho canviarem, és inherent al nostre clima. El que hem de fer és adaptar-nos a aquest fet. Des del punt de vista de l’administració, cal regular dràsticament els usos del sòl a les àrees inundables, senyalitzar i fitar al viari els indrets dràstics, refer les obres hidràuliques insuficients o mal dissenyades i a través de l’educació influir en la població. Des del punt de vista dels habitants, s’han d’evitar les actuacions de risc i s’ha de recordar que la major part de les víctimes mortals de torrentades a Mallorca han estat en vehicles. Un darrer detall que no puc deixar d’esmentar, és que s’ha creat una certa imatge del Llevant de Mallorca com a l’àrea més procliu a torrentades i conseqüència més perillosa de l’illa. Aquesta percepció, en bona part, és per la concatenació d’esdeveniments als darrers 35 anys. El conjunt de l’illa és perillós i hi ha sectors com Palma i la seva rodalia on la potencialitat destructiva de les possibles riuades és major que no al nostre sector, i la manca d’esdeveniments als darrers 60 anys ha creat una sensació de falsa seguretat, que pot ser molt perillosa. Aquesta seguretat també es podria fer extensiva a altres indrets extremadament perillosos com poden ser Sóller o Esporles. Tornant a ca nostra i a la tendència dels humans a l’oblit, el 1989 ben pocs manacorins eren conscients del perill d’inundacions. La torrentada anterior l’octubre de 1932 quedava 57 anys enrere i no semblava que mai s’hagués de repetir
