Skip to content

“I que donin gràcies que les deixam ser a Sant Jordi”

Aquest titular (tot i que en aquest cas sense faltes ortogràfiques), és un dels comentaris que vaig llegir a un fil de conversa d’una publicació a les xarxes d’un mitjà de comunicació local. És simplement un exemple dels nombrosos que podria citar envers una notícia (que baix el meu parer no és notícia) que va tenir cert ressò en els mitjans insulars durant la setmana passada.
Atenció, obriu bé els ulls i al·lucinau amb la “bomba informativa”: el llenguatge emprat a la convocatòria de càrrecs de La Patrona substitueix “home” per “persona” amb l’objectiu de complir la llei 11/2016 de dia 28 de juliol d’igualtat de dones i homes.
El que per a moltes resulta una petita passa més per en favor de la vertadera igualtat –en aquest cas dins el marc d’una festivitat–, ha resultat una ofensa de grans dimensions per a d’altres. Els arguments –si és que se’n pot dir així– exposats a les xarxes socials –molts d’ells darrere comptes falsos, també sigui dit– giren al voltant del “respecte” cap a la història i a la tradició i, una vegada més, entorn de les capacitats que tenen les dones per a participar en igualtat de condicions que els homes.
Realment, i després de deixar-ho pair durant uns quants dies, té la seva “gràcia”. Ara resulta que les dones serem les úniques responsables de corrompre la història. Anem per parts:
El que se celebra dia 2 d’agost és un simulacre. La mateixa paraula, doncs, ja indica que comporta una representació, que no és real. Per això, si ens posam historicistes, hauríem d’esmentar d’altres “errades garrafals”, car és ben sabut que Dragut no va trepitjar la localitat de Pollença en la seva vida (segurament esperava amb relativa tranquil·litat a les tropes corsàries dins la seva nau), tampoc anava vestit així com ho fan les persones que es decanten per intervenir en el bàndol moro i, molt manco era pollencí ni xerrava català (ja que era d’origen turc otomà). A més, la seva incursió no va ser un 2 d’agost, sinó un 31 de maig.
Així mateix, Joan Mas no tan sols mai es va enfrontar cara a cara amb el temut adversari, sinó que tampoc va invocar a la Mare de Déu dels Àngels (ja que l’església encara no estava construïda i, si hagués estat el cas, segurament es degué encomanar a Sant Jordi).
Sant Jordi. Que n’ha presenciats de masclismes aquesta placeta! I és que ja fa uns anys que és l’escenari on entra en acció el batalló femení. Aprofit per recordar –i ara sí que em pos historicista– que aquest acte que sembla molestar a uns quants i que diuen que neix de l’afany de protagonisme que tenim les dones, ja queda descrit a l’escrit de Ramon Picó i Campamar (datat d’entre el 1869 i el 1872). Tanmateix, sembla que tampoc no és un argument vàlid per a poder participar sense rebre discriminacions sexistes. Encara més, resulta que hem de donar les gràcies perquè “ens hi deixen ser”. Increïble.
Per sort, aquesta fauna no és la majoria. A poc a poc les dones aconseguim ocupar el lloc que ens pertoca i que no és altre que exactament el mateix que han ocupat els homes: la llibertat plena, que en aquest cas queda reflectida amb la participació activa i amb les mateixes igualtats de condicions, sense discriminacions de cap mena. L’evolució és lenta, però va a pas segur. No estam dispostes a retrocedir.
Les festes que no evolucionen estan condemnades a desaparèixer. Per això, estic completament convençuda que arribarà el dia que Joan Mas, Dragut o l’Ajuntament Vella seran personatges interpretats per dones i que la seva intervenció no suposarà cap escàndol absurd.
Back To Top
Search