Hi ha un indi apatxe i un selenita. Hi ha un espai nu i uns llums de colors. Hi ha unes escales. I hi ha un home-déu que les uneix. Com se sent un indi del segle XIX amb un extraterrestre de l’any 3000? Preguntes. Això és el que hi ha, sobretot, a Infinir, la nova proposta dramatúrgica de Toni Gomila. Com si fos l’indígena de Llonovoy, o com si fos el matancer d’Acorar davant el quillo del GTI i el GTX, l’indi apatxe fa preguntes a un selenita que viu com creim que viuen avui els vividors de la nova manera, els qui han canviat de valors, o els qui més que ser, merament existeixen. I les emocions? I els sentiments? I el territori?
L’indi apatxe (entengueu aquí el mallorquí, o el pària, o potser el refugiat) s’estima més la seva vida de plor i rialla, el seu trànsit de pell i candor vexada, que no la fredor inhumana, inanimal, inanimada, del selenita apàtrida.
Excel·lent en la seva interpretació Santi Pons, que troba una replicant digna en Catalina Inès Florit i un tercer personatge, no tan agraït, només contextualitzador, que interpreta com a científic home-déu que ha propiciat la trobada impossible, Miquel Àngel Torrens.
Infinir vessa filosofia per sobre de qualsevol fil narratiu. Però també ho fa amb enginy, sabent treure punta a les paraules, i cercant la gràcia que aconsegueixi lligar l’espectador amb el que es veu damunt l’escenari. Camina pel terreny de la ciència ficció per explicar la realitat més pròxima, la que ens cou, la que no ens cura i ens emmalalteix. Qui som? Què feim? Cap a on anam? Els esquits de filosofia i de reflexió sobre el fet pregon de morir-se que poguessin haver sorgit a Acorar, amb una contextualització més costumista, ara s’enfilen cap a l’altre costat i proposen una reflexió més global, amb la intenció de traçar un bocí més del cercle encetat amb l’èxit de l’acorador. No ha de ser casual que en ambdós casos ens trobem amb títols que són infinitius. Tampoc no ho ha de ser que en la reflexió local d’Acorar la recerca del títol pouàs en la tradició més nostrada fins a fer reviure un mot que havia caigut en desús, i tampoc que ara el verb triat sigui un joc de paraules, un invent, una proposta futurista, en consonància amb la proposta narrativa d’Infinir, que engresca i fa dubtar i ens fa retornar a unes preguntes que massa vegades obviam per rabejar-nos en la inconsistència de rutines vanes.
No. Res de tot això no és casual, però hom té la impressió que Gomila ha encetat el dibuix d’un cercle virtuós a la recerca de la nostra identitat com a homes, com a país, com a espècie.
