Manacor va ser, també, una ciutat militar. Durant dècades, molts de joves manacorins es presentaren de voluntaris per poder fer el servei militar al quarter dels sementals. Els cavalls del…

Ja ha donat tota la sang, la Mallorca d’Acorar?
De ben segur que Toni Gomila, quan arreplegava anècdotes i vivències, quan reflexionava filosòficament sobre la vida i la mort de les persones, però també dels pobles i de les paraules, no podia imaginar la transcendència que tendria aquella obra que, en un primer moment s’havia de dir “Sobrassada blanca” i que acabà esdevenint “Acorar”, un autèntic clàssic modern del teatre contemporani català, que ha rebut tots els reconeixements de crítica i públic que podia rebre.
Ara ha fet deu anys, de tot allò. Centenars de funcions avalen l’obra de Gomila, escrita seva, interpretada per ell mateix, i dirigida pel llorencí Rafel Duran. Aturar-nos a parlar d’Acorar, però, parlant només de nombre de funcions, de públic o de crítica seria poc intel·ligent de part nostra. L’obra de Toni Gomila retratava amb mestria una Mallorca que semblava esbucar-se, condemnada a desaparèixer enmig de clixés i caricatures, enmig d’una devastació nacional i cultural sense precedents. A la colonització espanyola s’hi sumava una globalització que anorreava una manera de ser en el món, com era la de la gent mallorquina de la segona meitat del segle XX i mostrava, potser encara tímidament, el que estava a punt de succeir. Acorar i Toni Gomila no sols tengueren el feliç moment de retratar i retransmetre un fet transcendental gairebé en directe, sinó que també profetitzava l’esbucament d’un món que no tornarà mai. La Mallorca bucòlica i idealitzada, però també aquella que va patir fam i misèria durant els anys de postguerra ha desaparegut. No ho semblava, però amb ella també pareix que comencen a desaparèixer els referents i les paraules que han cohesionat un poble durant segles.
De veres és així? Ho pensen els qui ara tenen quaranta, cinquanta o seixanta anys? I els qui en tenen vuitanta? Com veuen Mallorca i el seu futur els qui han de comandar i guiar l’illa a partir d’ara? Els adolescents d’avui, què pensen de la llengua que parlam? Com l’empren? Els és útil? I els referents que els uneixen a ells avui, quin són? Poden parlar només de tecnologia, de youtubers o d’esports de masses? O tot això és compatible amb l’herència que puguin rebre dels més grans?
Què és per a un jove d’avui, esser mallorquí? Què diferencia la mallorquinitat d’avui de la de fa quaranta anys?
I finalment, aquest sentiment de pèrdua que tants de testimonis en aquest número d’avui, i fins i tot el mateix Gomila, han manifestat tenir, és un sentiment generacional cíclic? No el tengueren ja les persones que moren avui de velles? Preguntes que s’endú el vent… o no. Pensem-hi estimats lectors!