skip to Main Content

Ja ha donat tota la sang, la Mallorca d’Acorar?

De ben segur que Toni Gomila, quan arreplegava anècdotes i vivències, quan reflexionava filosòficament sobre la vida i la mort de les persones, però també dels pobles i de les paraules, no podia imaginar la transcendència que tendria aquella obra que, en un primer moment s’havia de dir “Sobrassada blanca” i que acabà esdevenint “Acorar”, un autèntic clàssic modern del teatre contemporani català, que ha rebut tots els reconeixements de crítica i públic que podia rebre.

Ara ha fet deu anys, de tot allò. Centenars de funcions avalen l’obra de Gomila, escrita seva, interpretada per ell mateix, i dirigida pel llorencí Rafel Duran. Aturar-nos a parlar d’Acorar, però, parlant només de nombre de funcions, de públic o de crítica seria poc intel·ligent de part nostra. L’obra de Toni Gomila retratava amb mestria una Mallorca que semblava esbucar-se, condemnada a desaparèixer enmig de clixés i caricatures, enmig d’una devastació nacional i cultural sense precedents. A la colonització espanyola s’hi sumava una globalització que anorreava una manera de ser en el món, com era la de la gent mallorquina de la segona meitat del segle XX i mostrava, potser encara tímidament, el que estava a punt de succeir. Acorar i Toni Gomila no sols tengueren el feliç moment de retratar i retransmetre un fet transcendental gairebé en directe, sinó que també profetitzava l’esbucament d’un món que no tornarà mai. La Mallorca bucòlica i idealitzada, però també aquella que va patir fam i misèria durant els anys de postguerra ha desaparegut. No ho semblava, però amb ella també pareix que comencen a desaparèixer els referents i les paraules que han cohesionat un poble durant segles.

De veres és així? Ho pensen els qui ara tenen quaranta, cinquanta o seixanta anys? I els qui en tenen vuitanta? Com veuen Mallorca i el seu futur els qui han de comandar i guiar l’illa a partir d’ara? Els adolescents d’avui, què pensen de la llengua que parlam? Com l’empren? Els és útil? I els referents que els uneixen a ells avui, quin són? Poden parlar només de tecnologia, de youtubers o d’esports de masses? O tot això és compatible amb l’herència que puguin rebre dels més grans?

Què és per a un jove d’avui, esser mallorquí? Què diferencia la mallorquinitat d’avui de la de fa quaranta anys?

I finalment, aquest sentiment de pèrdua que tants de testimonis en aquest número d’avui, i fins i tot el mateix Gomila, han manifestat tenir, és un sentiment generacional cíclic? No el tengueren ja les persones que moren avui de velles? Preguntes que s’endú el vent… o no. Pensem-hi estimats lectors!

Back To Top
Search