Skip to content

“Si tenia la menstruació i havia d’anar a un ball em posava ruda dins les espardenyes i així podia ballar tranquil·la”

Bàrbara Garau Reus, de Cas Garaus (Santa Margalida, 1918) és una dona de més de cent anys de vida, ara figurau-vos si n’ha de tenir, dde coses per contar, una persona amb aquesta trajectòria. Havíeu vist mai una dona pescadora? Idò aquí en teniu una, però diu que només hi va anar una vegada, i que no hi tornaria pus, perquè es va treure “la fesomia”…

A molts pobles de Mallorca m’han contat que existia el costum d’adoptar infants d’amics o coneguts o fins i tot de familars…
Sí. Això hi era. Em recorda de dues germanes, una qui estava a Muro era eixorca, i l’altra germana qui estava a Palma, tenia cinc al·lots. La de Muro li va dir a la germana “me podries donar un al·lot, me’l enduré i estarà a la vila i li ho deixaré tot”, i amb bones, amb bones, amb bones, se’l va arribar a fer seu i no li va faltar res mai, i com es va morir, el feu hereu…

A la ruda o “herba de bruixes” se li atribuïen poders màgics.
Jo el que vos puc dir és que si havia d’anar a un ball i tenia la menstruació, em posava ruda dins les esperdenyes i a “s’escote” per poder ballar tranquil·la. La menstruació s’estroncava i així estava lliure per a ballar.

Estic molt interessat en els remeis guaridors populars que abans anaven en dansa. En recordau?
Si ens sortia un uixol, miràvem tres vegades dins el setrill de l’oli… si ens entrava una busca dins l’ull, escopíem tres vegades en terra… si ens pegava singlot dèiem “Singlot, singlot, a l’estimat se’n vagi tot”. Per tenir calç posaven calç dins una alfàbia amb quina Santa Catalina… si no volen tenir mal de queixal en tot l’any, s’han de tallar les ungles el divendres sant… hi havia un curandero que llevava el mal de queixal, només li havies de dir el dia que vares néixer. Una qui estava rabiosa de mal de queixal hi va anar, li va demanar “quin dia és que vares neixer?” i el mal aviat li va fugir, a aquest home hi anaven roi seguit…

Abans s’estilaven moltes formes populars d’evitar l’impacte dels llamps.
En fer llamps posàvem les esmolles i la trompa de la xemeneia fent una creu.

Deien que sentir cantar una òliba era auguri de mort o desgràcia.
Me’n vaig anar a jeure. Es cap d’una hora o dues una òliba va cantar devora la finestra. L’endemà vaig trobar s’homo mort dins el llit.

Si un infant no feia bonda, els pares li deien “si no fas bonda, vendrà un dimoni, o una bruixa, etc”…
A nosaltres ens deien “si no fas bonda vendrà sa mopi!”, uuuh, en sentir “sa mopi”!… vaig anar a escola fins els catorze anys, llavors vaig anar a aprendre a cosir colors i guardava al·lots… de jovenets ens deien “au si veniu a tallar coes d’all avui capvespre”, ens donaven un dobleret… sa vida d’un temps, saps que era de diferenta, el vespre, tothom dins ca seva arraconats… per nadal anavèm a besar les mans als padrins i et donaven doblerets, cosa poca, però… llavors hi havia més germanor però l’enveja i anar curts (de doblers) ens desbaratava. Feien parts i quarts amb els fills preferits a l’hora de deixar les coses. Si no estaven barallats per una herència, deien “aqueixos són purs!…”

La vostra vida deu anar plena d’anècdotes. Me’n podeu contar qualcuna?
Tenia la meva padrina de les fonts a Palma. Em va regalar un vestidet vermell amb parfalans, feia mirera, aquell vestidet. Com vaig arribar, tots els indiots s’afuaren, vaig partir de quatres, m’haurien menjada, del regiro no em tornava l’alè…vos contaré un altre pas. Vàrem tenir una veïnada que tornava grossa, era una beba. Va dir “no he jagut amb cap homo”, va dir “es veu que jo dormia i una serp m’ha entrada”. La varen posar amb les cames per amunt i el cap per avall amb un perolet amb llet teba, però no va sortir cap serp. Jo vaig dir “I ara què feis? Això és que ha de tenir un infant, li han hagut de posar llevat” (riu).

Diuen que hi havia molta missèria a Mallorca
Mare Santa! N’hi havia molts de “probes”, duien forats a la roba i si anaven en el poble perquè no vessen els forats es posaven una agulla de ganxet. Llavors anaven molt apedaçats, els llençols i tot estaven apedaçats… hi havia un homenet molt “probe”, li deia a monpare “Toni, em donaràs una dotzena de figues?”. N’hi havia molts que duien una cordella fermada per la sola… Primer no hi havia vidrieres, a moltes cases. Hi havia cases que a dedins no tenien portes, posaven una cortina, i una cortina al mig dels aiguavessos… Llavors la jubilació no existia, estalviaven doblers per comprar terra, la terra era molt apreciada. Miraven de fer una casa, si tens una casa per tu estar no has de mester calendari per pagar… n’hi havia que eren pobres miserables i no els volien a ca l’al.lota per no fer-li parament, i aquests qui eren tan pobres se’n tornaven amb les mans damunt el cap…

Els lladres eren exhibits públicament pels carrers.
Si un se’n duia gra, el feien passejar pels carrers amb el sac a l’esquena o el tenien dret a la plaça.

Molts de senyors de possessió varen fer fallida…
Molts de senyors varen fer ull perquè duien l’envelada massa grossa…

Anàveu a pescar?
Només hi vaig anar un pic. Només veure les ones ja em marejava. A Can Mandilego tenien una barqueta, un dia em diuen “Barbareta, has de venir a pescar, no et passarà res, i anem, i anem”. Tant em varen pregar que vaig dir, “anem!”, però com d’aquí a s’abeurador em va pegar un rodament de cap i vaig rojar la “fesomia”, vaig quedar una bona estona ensopida davall aquell sol. Vaig dir “Pus mai!”…

Deien que les bruixes passaven pel forat del pany..
N’hi havia que el vespre, en anar a jaure, posaven la clau en el pany perquè deien que les bruixes passaven pel pany de sa clau…

Back To Top
Search