“Jo sense el meu feminisme no hauria estat res”

Antònia Matamalas (Manacor, 1945) després de viure durant més de quatre dècades a Madrid, va tornar a Manacor per viure la seva jubilació l’any 2005. Han estat desset anys de lluita, de militància i de compromís amb la causa feminista. Amb ella, ara que és el 8 de març, feim balanç de l’evolució del feminisme en aquestes gairebé dues dècades.

Com era el Manacor que trobares l’any 2005, i com és el Manacor d’avui, si parlam en termes de feminisme?
Ha canviat moltíssim. Jo venia del moviment feminista que vaig viure des dels anys setanta, i amb tot el meu compromís i la meva lluita. Primer va ser la democràcia i la igualtat de classe i després el feminisme. El que som ho som gràcies al feminisme. A la meva edat, tota la llibertat que he viscut a tots els nivells i a la feina. Jo sense el meu feminisme no hauria estat res. Vaig arribar amb la motxilla molt plena dels meus anys de lluita i havia de menester molt de coratge per tirar endavant. Ara és completament distint, perquè el que hi ha ara no es pot comprar. Ni a Manacor, ni als altres pobles no hi havia res. Ni a l’Ajuntament ni tampoc amb les associacions. I com que no podia estar aturada, em vaig matricular a la universitat, als cursos de postgrau per tenir contacte amb el feminisme, perquè aquí no se’n parlava. Jo ja havia començat als instituts amb la coeducació els anys vuitanta, i quan vaig arribar aquí, ni sabien què era.

Hem avançat, però?
En moltes coses sí. I amb altres no. En qualsevol cas, sempre has d’estar a l’aguait, perquè en moltes de coses tornam arrere. Fixa’t amb tot el que jo havia lluitat per la Llei de l’avortament i després vàrem veure que quan va ser ministre Alberto Ruiz Gallardón volien tornar arrere.Els drets no es guanyen per una vegada. És molt bo de fer tornar enrere. I a Manacor tenguérem una lluita grossa per tot això.

Tanmateix, ara sí que es veu que la vertadera militància es troba dins el feminisme. Entre la gent més jove el feminisme sembla que guanya terreny a altres moviments alliberadors com l’anticapitalisme o l’independentisme. Com ho expliques?
Va ser molt important la manifestació que hi va haver l’any 2018. Sortiren al carrer moltíssimes de joves que varen dir que ja bastava. El moviment social en aquest moment és el feminisme, i jo sempre l’he vist molt fort. Però és ver que ara mateix és el que té més força.

Dissabte passat l’Assemblea Antipatriarcal va anar a recollir un guardó que li reconeixia la lluita per aconseguir que les dones ballassin amb els dimonis. Digueren que l’Ajuntament no hauria de posar doblers a una festa que no deixa ballar les dones. Hi estàs d’acord?
I tant que no n’hi hauria de posar. I tanmateix no sé si això serviria per fer-los tombar el coll, als del Patronat o al Baciner. No ho sé, si el tombaran. El patriarcat té moltes d’eines per mantenir les seves estructures de poder en tots els aspectes de la vida. La igualtat formal és molt fàcil, però la igualtat real és molt difícil. I no es pot permetre que no hi hagi dones. Jo no sé si ens feren fer una comèdia, amb allò del planter dels dimonis. Nosaltres férem molta de força fa dos o tres anys per denunciar que hi havia una discriminació. I feren aquell curs de ballar, i aquelles preguntes… Jo hi vaig anar, i a la meva edat ja estava clar que no tenia força per ballar, però amb tot el que havia lluitat no ho podia deixar passar. I després de tot allò no s’ha fet res. Ni tan sols sabérem per què vàrem aprovar o vàrem suspendre. I entre els primers suplents per si hi havia cap baixa no hi havia ni una dona. Això és patriarcat pur i dur. Les tradicions s’han d’anar adaptant al temps actual. Si no fos així, encara faríem el foc amb les dues pedres. No pot ser que hi continuïn posant doblers: hi ha una llei, i s’ha de respectar. A l’assemblea les estim molt, hem fet molta de feina juntes. I ha estat importantíssim que sortissin les dimònies. Fins ara el que hem fet molt és fer visibles les dones. Sortint les dimònies han conscienciat la gent que això no pot continuar com fins ara. Les dones hem de ser en els llibres de text, en el carrer, hem de ser fins i tot a l’infern, com les dimònies.

En violència de gènere tenim la legislació a favor, però…
Tenim la legislació, però no es fa tot el que fa falta fer. A mi el que em va conscienciar més per ser feminista va ser la violència de gènere, que en aquell moment no era ni violència de gènere ni violència masclista. A més… fixa’t en tota la violència sexual que hi ha. Les dades i els estudis actuals posen els pèls de punta. Els feminicidis són la punta de l’iceberg. I a més hi ha tot el que ha sortit amb la pandèmia… el que han patit les dones majors durant tota la vida sense saber què era… Violència psicològica, violència econòmica…

Parlam de les dones majors… i les joves també en pateixen, de violència. Hi ha un retrocés, en aquest sentit?
Fa molt de mal, tenc molta de por de l’extrema dreta, perquè diu que no hi ha violència de gènere. I hi ha grupets de joves, de nins, que tenen aquest mateix pensament i que diuen que no existeix la violència de gènere. I això fa molta de por. Perquè ja l’he viscuda, a l’extrema dreta. S’hauria de fer molta de feina amb les noves masculinitats, amb els joves. Amb les nines es fa molta de feina, però amb els joves se n’hauria molta més.

Antònia, el feminisme t’ho ha donat tot…
Sí. Jo he pogut fer feina, he pogut estudiar, he pogut viure la meva sexualitat… tot això ha estat gràcies al feminisme. He fet molta de feina… No et pots imaginar quantes dones he hagut d’acompanyar aquí o allà. La lluita pels mètodes anticonceptius, perquè ens poguéssim separar, per poder avortar… El feminisme fa tota la societat millor. Jo som feliç amb la meva parella perquè tenim un projecte d’igualtat. I ara també hi ha molta de feina per fer amb les cures, perquè no pot ser que totes les cures recaiguin en la família i en les dones. També em preocupa la dona i la vellesa, i l’afectació que pugui tenir l’edatisme. Cada dona és diferent, i a partir d’una certa edat, ens tracten com si totes fóssim iguals. I no és així.

Estàs contenta de la feina que fa l’Ajuntament per la igualtat?
Jo sempre em queix. Quan vaig arribar demanava un pla d’igualtat, perquè aquí havia res. És ver que amb la gent que governa ara hi ha diferència, però no s’ha aconseguit tot. Hi ha una cosa que sempre m’he queixat i és que els Ajuntaments i les institucions haurien d’escoltar més la societat civil, les dones, les associacions.

Hi torna a haver una guerra a Europa. Es repeteixen els clixés que hi pateixen les dones?
Sí. Ahir mateix vaig veure les notícies i varen explicar quantes dones havien violat els russos. Les dones sempre som botí de guerra. I juntament amb els infants som les més perjudicades, quan justament les dones mai hem volgut violència. Hi ha una gran vinculació entre el patriarcat la violència i la guerra. El que passa a Ucraïna és un desastre huanitari. Mai hi havia hagut tants de refugiats i tants de desplaçats.

Quin futur espera el feminisme?
A la manifestació d’ahir érem més de quatre mil persones, i molta de gent jove. En vaig tornar amb alegria i motivació. Estic molt contenta, perquè això té molt de futur, i sobretot a Manacor amb les Antipatriarcals.